Renyir

 

Pau Vidal

 

Alguna cosa deu haver passat amb això de l’aparellar-se que les passions s’hagin refredat tant. Quan el padrí va enredar la padrina que anés a ballar amb ell van començar a festejar; més tard, quan el padrí en va enredar una altra, ho va dir a la padrina i van renyir; ara, quan dos s’aparellen diem que surten junts, i quan s’ho deixen diem, amb gran originalitat, que ja no surten, i si el sortir junts havia degenerat en convivència, aleshores diem que s’han separat, com l’oli se separa de l’aigua o la pela de la taronja. És obvi que en matèria d’expressivitat hi hem sortit perdent (en altres matèries no dic que no hi hàgim guanyat, alto!): si un festeig ja és molt més alegre i prometedor que una sortida, què no direm de renyir? Algú coneix aquella parella que un bon dia es van llevar i van dir, tots dos alhora: «Escolta, tu, i si pleguéssim?»? Oi que no? Normalment, n’hi ha un que vol plegar i l’altre que no, i aleshores vénen disputes, baralles i raons, fins que la parella es trenca: han renyit. I si no era una relació sentimental ans amical, ídem: eren amics i ara estan renyits.
 

Iepa-la!

Qui diu que renyina i regany no són catalans? Allò de més amunt, per exemple, era una ‘renyina de coixí’, i un regany és el graó inferior a un reny. Tots plegats, inclòs renyar, provenen en última instància del verb llatí que designava allò que fa el gos quan gruny i ensenya les dents. Que no està renyit amb ser de bona casta, d’altra banda.

 
Pau Vidal, En perill d’extinció. 100 paraules per salvar
(Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 139-140

Mot relacionat