Montserrat Roig

Hi és cada matí. Pren un cafè amb llet encara que demana un capuccino. El cambrer li serveix el cafè amb llet i ella, acostumada a ser enganyada, se l’empassa a petits glops. Després se’n va davant la màquina escurabutxaques i busca totes les monedes, que ja té preparades. Mai no guanya. La màquina li engoleix les monedes amb parsimònia, amb la paciència dels déus que sempre guanyen. Ella ho sap. Però cada matí hi torna.

«Els jugadors i els enamorats juguen en realitat per perdre», deia en Lawrence Durrell. Cada matí hi torna, doncs, per constatar que és una perdedora. Però és l’única hora del dia en què fa el que li dóna la gana amb els diners, aquests diners que no són seus, sinó del marit. Els diners que ella ha de fer servir, com a valor de canvi però no d’ús, per comprar el menjar per als seus.

És una venjança, potser una venjança dolça. S’enraona molt d’aquesta classe de dones, els diuen ludòpates, i les tracten de malaltes. Però ningú no pensa en el plaer que ella sent en el tacte, en aquest tocar les monedes, alçar-les un xic, introduir-les a l’escletxa i esperar. La màquina la sedueix a l’inici, vomita unes monedes escadusseres, i ella se sent escoltada. La màquina la convida a continuar, quin plaer, continuar, quan ningú no li demana que continuï.

I llença més monedes, enamorada del dring, enamorada de l’espera, de l’intercanvi que li ofereix la màquina. La dona se la beu amb la mirada. No ha tingut mai diner propi, no ha signat un xec, no ha sentit cap mena de passió relacionada amb el diner. La seva actitud, fins ara, ha estat neutral. El seu paper era d’intermediària: li arribaven els diners a través de l’home, els deixava a cada botiga, distribuïts amb la racionalitat de l’experiència, els tornava si en sobraven.

I ara ha descobert algú que vol jugar amb ella. A jugar el joc de la igualtat, el joc del poder. Primer, ella venç. És una vencedora provisional, però dóna gust de saber que les monedes dringuegen per no res, per no comprar res, per no alimentar els seus. Al joc no hi ha deures ni obligacions. I ella paga a gust mentre llavieja.

Quan comença a perdre, la cara es deixa anar. Abans amollava jaculatòries, ara obscenitats. No sap que jo l’escolto, potser tant li fa. El goig de la pèrdua la converteix en una dona solitària i descarada. Les paraules obscenes sorgeixen a l’hora en què es va quedant escurada. És Messalina i la Pompadour al mateix temps, desgrana porqueries sense vergonya, cloqueja impudícies orals amb la satisfacció de l’afàsica forçada. I la màquina engoleix els diners silenciosa perquè és la seva obligació. Ella paga per enraonar i la màquina és una prostituta agraïda. Josep Pla deia que, de tota manera, el diner és car. Val tota la vida. Ella ha afluixat tota la vida per descobrir aquesta revelació.

Marxarà tota estufada a plaça. Per uns moments, ha viscut la voluptuositat de l’engany. De l’engany que ella ha escollit i, en aquest cas, es tracta d’una elecció ben dolça. Els altres enganys seran tan feixucs com el cistell carregat en tornar de plaça. Però la màquina l’espera, perquè és l’única que la coneix de debò. (Avui, 13-IV-1991)

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 2018 [1992])