Manuel Cuyàs

En un article, Josep Pla, basant-se en informacions de Joan Coromines, explica que abans —i ara per «abans» hem d’entendre amb anterioritat al calendari gregorià pel qual ens regim— hi havia no quatre estacions sinó cinc. En aquest calendari, l’actual primavera estava dividida en dos períodes: la primavera pròpiament dita, que ocupava els mesos de març i abril, i l’estiu, que abraçava maig i juny. L’estiu d’ara, tal com el coneixem, era la canícula, paraula que en el parlar actual hem reservat al moment de més calor o que és utilitzada pels escriptors quan en un mateix paràgraf ja han fet servir estiu i troben que repetir una paraula fa lleig. Tan bonic que és repetir paraules en un mateix paràgraf! Segons Pla i Coromines, l’arcaica i viva expressió «una flor no fa estiu» cobra l’autèntic significat si se sap que estiu vol dir «primavera», o segona part de la primavera. Als nostres «estius» no surten flors. Les flors són produccions primaverals. Pla aporta un text de Cervantes, i per tant anterior al calendari vigent. És del Quixot i diu: «A la primavera sigue el verano; al verano el estío, al estío el otoño y al otoño el invierno». En castellà, doncs, l’actual verano era estío, paraula que, juntament amb canícula, els seus escriptors contemporanis també es reserven per no repetir verano. És semblant a la mesura de la temperatura. Nosaltres comptem amb graus centígrads, que tiren pel dret, mentre en altres latituds ho fan amb graus Farenheit, que són més precisos. Dividir l’any en cinc estacions, o en sis o més, ens evitaria equívocs i confusions de la memòria.

• Manuel Cuyàs, Enamorats de l’Audrey Hepburn (Barcelona: Proa, 2015), pàg. 17-18