Una revenja lúcida

 

Lluís Llort

 

Perquè una obra pugui ser considerada un clàssic, a més de tenir qualitat i/o peculiaritat, ha de superar la prova del pas del temps. Per comprendre l’essència d’un clàssic no ens hem de traslladar, per força, fins al passat. El llenguatge, l’ambientació, els costums, les creences i altres detalls potser sí que tenen una data de caducitat, però l’esperit universal d’un clàssic, per anys que passin, ha de ser vigent. D’exemple podríem posar l’Odissea d’Homer, el Macbeth de Shakespeare, el Quixot de Cervantes, El procés de Kafka i Crim i càstig de Dostoievski, entre molts i molts altres.

L’editorial Proa ha publicat Servitud. Memòries d’un periodista, de Joan Puig i Ferreter, que és el tercer número de la nova col·lecció Clàssics Catalans. L’extensa i erudita introducció a aquesta magnífica novel·la de Puig i Ferreter l’ha escrit Guillem-Jordi Graells, que també ha prologat i preparat l’edició dels dos primers volums del Teatre Complet de Puig i Ferreter, que Arola Editors va publicar el desembre passat dins la col·lecció Biblioteca Catalana. Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp 1882 – París 1956) va iniciar-se en el món de l’escriptura amb la poesia, gènere amb què va guanyar bastants Jocs Florals. Després, marcat per la influència d’Ibsen, es va passar al teatre, gènere en què va escriure de manera prolífica i va alternar èxits i fracassos. Amb el periodisme va malviure uns quants anys (nou dels quals, 1911-1920, traduint telegrames del francès per a la secció internacional de La Vanguardia, tot i que posteriorment va passar per moltes altres publicacions) i, alhora, va arribar a la novel·la. Tant en el teatre com en la narrativa va destacar com a impulsor i normalitzador de la represa cultural en l’empobrit panorama de l’època postmodernista.

material autobiogràfic. Servitud, novel·la que reordena material autobiogràfic i històric, és probablement la millor obra narrativa de Puig i Ferreter, a més de la més popular des de la seva publicació el 1926 i l’única que va merèixer l’honor de ser traduïda al castellà. Es tracta d’una visió àcida i crítica del pas del jove Andreu Rojals (Puig i Ferreter) per la redacció de La Llanterna (“La Vanguardia”), el contacte amb diversos companys, com ara Perera (Pomés), Veguer (Màrius Verdaguer), Trias (Alfred Opisso, pare del dibuixant), Prunera (Nogueras Oller), entre d’altres, a més del director (Miquel dels Sants Oliver), l’únic que apareix envoltat de lloances. Agustí Calvet, Gaziel –que també va escriure un llibre contra els Godó, Història de La Vanguardia, 1884-1936–, era, amb Oliver, director del diari quan Puig i Ferreter hi va treballar. El fet que l’autor no l’inclogués en la novel·la, en lloc d’apreciar-ho com a deferència, va fer que Gaziel malparlés de l’obra sense miraments.

Mereix un comentari a part el marquès que és l’amo de La Llanterna, Don Hilarió (Ramon Godó i Lallana, comte de Godó), autèntica bèstia negra del relat, home dèspota que menysprea els catalanistes –sempre parla en castellà, tot i ser barceloní–, els republicans, els socialistes i, per descomptat, tots aquells a qui dóna de menjar, especialment els obrers, els quals esclavitza. Sota la perspectiva de Rojals i Don Hilarió, la novel·la narra de manera apassionant els anys crítics de la postguerra mundial, el món del sindicalisme, del pistolerisme i, sobretot, la gran vaga del 1919 a Barcelona, representada per la lluita desesperada de l’empresari contra el poder de l’Organització General dels Treballadors: “Havia començat un temps que tothom tenia por, semblava que anava a canviar l’antic ordre de coses, i tothom afalagava els seus subordinats com tement que serien els amos de demà”.

L’esperit autobiogràfic amb què comença l’obra es dilueix cap al final, en què perd realisme, i els fets històrics són tractats segons convé, pel que fa a importància i a ordre cronològic. Puig i Ferreter aboca en aquesta novel·la la seva particular revenja contra el comte de Godó i el seu diari, contra els sindicalistes i contra el món del periodisme. Per exemple, de La Llanterna en diu: “Quina ànima ha de tenir un tros de paper que va a les mans de cent mil llegidors i ha de parlar una mica de tot i ha d’acontentar tothom i ha de procurar captar de tots els estaments subscriptors, esqueles i anuncis?”. Sense ànim de crear polèmica, la veritat és que en els últims 85 anys, en aquest aspecte, La Vanguardia tampoc ha canviat gaire, a banda que la llegeixen més de cent mil persones.

Sobre els periodistes, en Perera aconsella a Rojals: “Fugi, vostè que és jove, d’aquest treball absurd. L’ase de la sínia treu aigua per regar els camps. Què reguem nosaltres? Fomentem l’estultícia, la ignorància, la mentida i la badoqueria. […] Damunt nostre, damunt la nostra estúpida servitud, creix la riquesa, la glòria, la vanitat, l’autoritat, l’abús i el crim; i nosaltres ens consumim de misèria, oblit i rancúnia. I gosem dir-nos intel·lectuals!”. Tampoc hi ha hagut gaires canvis, la veritat. “Com el mercer ven cintes, nosaltres [els periodistes] venem el suc del nostre cervell. Això és la nostra grandesa i la nostra misèria. Servim a qui ens paga”. Si totes les revenges fossin lúcides com aquesta Servitud de Puig i Ferreter, aquest sentiment deixaria de ser mal vist per la societat políticament correcta.

Publicat a l’Avui el 13 de juny del 2002