cossi [1380]; probablement del mateix origen que el castellà cuezo ‘gaveta de manobre per amarar el guix i altres atuells semblants’, italià còccio ‘atuell’, ‘test d’estri trossejat’, occità antic i modern cossa ‘espècie d’escudella’, ‘mesura per a gra’, mossàrab català cutxol, cutxola ‘mesura de gra’, ‘ambosta’, bascoromànic kotxu ‘atuell de munyir, etc.’; tot plegat podria correspondre a una base comuna cocciu d’etimologia incerta i que no explicaria bé la -i catalana, resultat fonètic irregular; és versemblant, però, que sigui un mot preromà, emparentat amb el sànscrit kóçah ‘bota, cubell’, lituà káusas ‘llossa’, letó kaûss ‘escudella, tassa’, lituà kiause ‘crani’, lituà kiausis i prussià antic kausis ‘ou’, ‘testicle’, persa kus ‘vulva’, que suposen una arrel indoeuropea kouko/keuko- ‘recipient’.

• Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016), pàg. 136