Leo Giménez

Estar pagat és una locució que representa un ‘sentiment de satisfacció, orgull, complaença (o autocomplaença) per alguna cosa’: “Està molt pagat de la seua xiqueta; a més de ser bona estudiant, s’ha apuntat a un programa d’ajuda a discapacitats”, “Estic molt pagada que l’ajuntament haja reconegut el meu treball”. De vegades és un sentiment desmesurat, sobretot quan va referit als fills o filles (i, no cal dir-ho, als néts o nétes), però si li llevem la tara caldosa o l’exageració pròpia del cas, és una emoció comprensible i un exercici d’autoestima, com en “Anava tota pagada amb el premi”, o com un cosí, aficionat a la pilota, que diu “Jo em pague que el Genovés em salude quan em veu en el trinquet”.

Ara bé, quan eixe estat és referit a u mateix, sense que això obeïsca a un motiu o cas concret, pot significar un punt d’altivesa i de supèrbia ridícules. Eixes persones encantades d’haver-se conegut o que parlen i s’escolten solen estar molt pagades d’elles mateixes. És una expressió usual en el valencià real, però amb poc ús en el llibresc. Pràcticament tots els diccionaris la recullen, però el Diccionari català-valencià-balear, el DG de Ferrer Pastor i el de la RACV arrepleguen el vocable pagat, en el significat comentat de ‘desvanit (o ‘devanit’, com apunta Eugeni S. Reig), ‘satisfet’ com a entrada independent, demostrativa de la importància que donen a eixe sentit. En castellà, el DRAE també inclou pagado amb igual significació, però no és usual en la parla corrent de la llengua veïna. 

A partir d’eixa locució tenim també contents i pagats, amb significat semblant, però d’abast més general i de sentit més col·lectiu. I la distribució de tu content i jo pagat o al revés, amb els corresponents plurals si l’ocasió ho requerix. Segurament tenim motius per a estar contents i pagats de moltes coses, però ara mateix no podem estar-ho de les repercussions col·lectives i individuals de la maleïda crisi, provocada per la irresponsabilitat i per la desmesurada “gola” d’uns pocs en detriment de la majoria. Ho estarem quan passe la crisi. I més encara si qui l’ha feta la paga.

Leo Giménez, El valencià és fàcil (Alzira: Reclam, 2016), pàg. 87