La festa de Sant Joan (24 de juny) està dedicada a commemorar la naixença del sant Precursor del Messies, i és una de les més importants a la majoria de terres catalanes. El poble atribueix a aquesta diada virtuts meravelloses, de caràcter màgic: diuen que el sol surt ballant (Mall., Eiv.); que en sortir el sol en tal dia, les oliveres giren les fulles de cara al sol (Eiv.); que la diada té propietats endevinatòries referents a qüestions amoroses: la vespra d’aquest dia, les donzelles tiren davall el llit tres faves, una de sencera i sense pelar, una de mig pelada i una de pelada completament; a mitjanit, fiquen la mà sota el llit i cerquen una de les faves; si toquen la fava sencera, això indica que la noia serà molt feliç en el matrimoni; si toca la fava mig pelada, és senyal que no serà del tot feliç, i si toquen la fava pelada, això indica que farà un matrimoni molt desgraciat. També hi ha el costum de posar a la serena, dins un got o un plat, un blanc d’ou; l’endemà, dia de Sant Joan, el miren, i veuen quina forma ha pres el seu contorn, i segons la figura que fa, elles creuen veure-hi un emblema o senyal de l’ofici que tindran llurs respectius enamorats (si el blanc d’ou té forma de barca, l’estimat serà mariner; si té forma de martell, serà fuster o ferrer; etc.). També diuen que si una noia posa tres ametlles de casament sota el coixí en la nit de Sant Joan, es casarà amb el jove que ella somiï; i que el primer jove amb qui topa una noia, a la matinada de Sant Joan, serà el seu marit.

Hi ha certes herbes que en aquesta diada adquireixen virtuts curatives especials; d’això ve l’anomenar les «herbes de Sant Joan» com a grans remeieres, principalment l’orenga, l’herba-lluïsa i la camamirla.

La cerimònia principal i més generalitzada de la nit de Sant Joan són els focs o fogueres, que s’encenen enmig dels carrers, en les masies i en els cims de les muntanyes. Segons tradició, aquests focs s’encenen en record del naixement del Sant, car diuen que la Mare de Déu i la seva cosina havien pactat que quan aquesta estaria a punt de parir faria encendre una gran foguera dalt una muntanya perquè en veure-la la Mare de Déu s’afanyés a anar a assistir-la. Mentres estan encesos els focs, la gent canta i balla al voltant de les fogueres, i els joves i nois les salten, i es fa soroll amb corns, esquelles, xiulets, escopetades i petards. Aquests darrers anys, a les fogueres de Sant Joan d’Alacant, cremen uns cadafalcs amb figures simbòliques i quasi sempre satíriques, semblants a les falles de València. Una de les cançons que més es canten en aquesta ocasió és: «Sant Pere, bon home; | sant Joan, bon sant; | guardeu-nos de ronya | a tots els cristians»; i es diu que el qui té ronya i salta el foc de Sant Joan, se’n guareix; i si no en té, queda immunitzat contra aquesta malura.

Una altra cerimònia d’aquesta nit, però d’àrea més restringida, és la de les falles que els muntanyesos de l’Alt Pallars encenen i amb les quals enceses baixen a tot córrer fins a la plaça del poble, on encenen amb les falles el foc de Sant Joan, i allà es posen nois i noies fent rodona, agafats per les mans, saltant i cantant diverses cançons, unes religioses, altres satíriques. Els fallaires d’Ísil o Gil d’Àneu celebren una gran dansa en rodona al voltant d’una foguera; comencen el ball rodó primer les dones soles, i canten una cançó amb què inviten els fadrins a agregar-s’hi: «Fadrinets, entreu en dansa | los qui esteu per a dansar; | poseu’s entre dues noies, | agafeu-les per la mà»; els fadrins entren al ball i regracien amb una altra corranda la gentilesa de les balladores; en acabar la passada, els balladors es deixen anar de les mans; els fadrins es treuen la gorra, mentres les fadrines fan una lleugera reverència de cara a la foguera; antigament uns i altres s’agenollaven davant la foguera i es posaven les mans esteses damunt el pit.

A Mallorca, el dia de Sant Joan se celebra a diferents pobles (Montuïri, Pollença, Felanitx, Son Servera) amb la intervenció d’un personatge anomenat Sant Joan Pelós, que antigament anava vestit d’una pell d’ovella sense assaonar; representa el Sant Precursor, i actualment porta camisa i pantalons blancs, una curta capeta vermella amb un viu daurat, i un capell rodó molt pla; en una mà porta una creueta de fusta amb una banderola vermella, i sota l’altre braç duu un anyellet; balla i salta a compàs d’una melodia especial, no sols en el carrer, sinó també dins el temple al temps de l’ofertori; una de les seves gràcies consisteix a anar a salts des del cancell fins a l’altar major, i procura fer aquest trajecte amb el menor nombre de salts possible. Els infants al·ludeixen a aquest personatge cantant cançonetes com aquesta: «Sant Joan Pelós | va vestit de seda | amb una candela, | agenollem-nós».

A Ciutadella (Men.) es celebra la festa de Sant Joan, patró de la ciutat, d’una manera extraordinària i original. Es tracta d’una festa principalment cavalleresca, l’origen de la qual s’atribueix als cavallers de Sant Joan de Malta. Tot el festival es fa a base de cavalcades i exercicis eqüestres. Els qui hi prenen part s’anomenen caixers, i formen la cavalcada en aquest orde: davant de tot, sa somereta, que és un ase muntat per un funcionari municipal que sona el tambor i el fabiol; després, el caixer fadrí, elegit entre els joves solters, que porta la bandera vermella amb la creu blanca; el segueix el caixer casat o caixer menestral; després vénen els dos caixers pagesos, que són llauradors d’edat avançada; segueix un nombre indeterminat de genets també pagesos, i es clou la comitiva amb el caixer senyor, representant de l’estament noble i caporal de la festa, i la capellana, sacerdot que representa l’estament eclesiàstic. Tots aquests encavalcats porten vestits a estil del segle XVIII, amb capell de teula els pagesos i bicorn tots els altres, jaqueta de frac, botes altes i pantalons negres (els pagesos i la capellana) o blancs (el caixer senyor i el caixer menestral). El diumenge abans de la festa (es dia d’es be), tot aquest ajust va a peu a convidar per a la festa les autoritats i altres persones importants, precedit d’un home vestit d’una pell de be, descalç, amb creus pintades en els peus i amb una simple visera al cap, i carregat amb un animal de llana no gens petit. El dia abans de Sant Joan, a la tarda, es van arreplegant d’un en un els participants en la cavalcada (començant per la somereta i acabant per la capellana) i van a la plaça del Born, on donen tres voltes amb salts i corregudes dels cavalls excitats pels sons de la música i pels crits i bots del jovent; després van a l’església rural de Sant Joan, on es canten completes; tornen a la ciutat, i allà fan es caragol (les tres voltes ja indicades) a diferents indrets de la població, passant pels carrers plens de gent jove i entrant dins les cases del trajecte; al dia següent, festa de Sant Joan, es fa diverses vegades el caragol i uns exercicis eqüestres en Es Pla, en els quals es veuen fortes reminiscències de les justes i torneigs medievals: es corren sortilles (anelles que els cavalcadors han d’enfilar amb una mena de llança), es corren carotes (figures grotesques pintades a una espècie d’escuts de fusta que un genet porta i que un altre ha de procurar rompre a cops de puny o de rodiola), i corren parelles d’encavalcats procurant abraçar-se durant la cursa i anar abraçats fins a l’extrem del camp.

Refranys relacionats amb Sant Joan

«Li diré que Sant Joan és a l’estiu»: vol dir que li donaré una sorpresa desagradable (Olot).

«De Sant Joan a Sant Joan, sis mesos van» (Calasseit); «De Sant Joan a Nadal, mig any cabal» (o «mig any igual»); «De Sant Joan de Juny a Sant Joan de Nadal, mig any per igual» (Empordà).

«Sant Joan, el dia més gran»; «Per Sant Joan, una passa de gegant»: al·ludeix a la creixença del dia cap al mes de juny.

«Sant Joan i Sant Pere, adéu primavera»; «Per Sant Pere i Sant Joan, la calor va en gran».

«Aigua per Sant Joan, cap guany i molta fam»; «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam»; «Sant Joan plovent, fa el vi dolent» (Mall.).

«Per Sant Joan de juny, la falç al puny» (Empordà, Garrotxa); «Sembraràs quan voldràs, però per Sant Joan segaràs»; «Per Sant Joan, agafa el volant»; «Per Sant Joan, el blat fora del camp».

«A l’estiu tota cuca viu, per Sant Joan tot se fa gran».

«Si vols collir a bondó, per Sant Joan dóna un bon llauró» (Tortosa).

«Per Sant Joan, les garbes al camp; per Sant Pere, les garbes a l’era».

«Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l’era».

«A Sant Joan ves-li davant, i a Sant Pere ves-li darrere»: es diu referint-se al blat a segar, que sol esser verd per Sant Joan i madur per Sant Pere (Calasseit).

«A Sant Joan, en estar aturades, compten»: vol dir que el temps de la fumada o descans no és perdut (Santanyí).

«El que sega a Sant Joan no li ampra a Sant Pere» (Albaida).

«De Sant Joan a Sant Pere, la setmana fesolera» (Valls).

«A Sant Joan, bacores; verdes o madures, però segures» (Val.); «Bona vista vejam, bacores per Sant Joan» (Alcoi).

«A Sant Joan, com la sal; a Sant Pere, com lo pebre»; «Les olives, per Sant Joan, són com a grans de sal; i per Sant Pere, són com a grans de pebre».

«Entre Sant Joan i Sant Pere, bona merda que t’ofegue»: es diu perquè la fruita verda és indigesta (Alcoi).

«Rinyes en Sant Joan, pau per a tot l’any»: es refereix al pagament del semestre pels arrendataris (val.).

«Per Sant Joan, el primer bany» (Val.).

Extret del Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll