Joyce i Proust segons Joan F. Mira

Del segle XX, Joyce i Proust són els vostres predilectes, si no vaig errat.

Jo sóc un pobre esperit vulgar i modest, i t’he de dir que sí. Per tant, no sóc gens original, no intentaré descobrir res. Joyce i Proust són els dos noms més emblemàtics del segle XX, i a més cada un representa una de les dues formes de fer narració, amb pocs punts en comú. El segle XX té una cosa particular, i és que tot allò que s’havia d’inventar o reinventar, o refer o fer de nou, es fa en quinze o vint anys, entre 1905 o 1910 i 1925, més o menys. Després, s’ha acabat el cafetí. Entre l’any 1905, quan el senyor Einstein formula la teoria de la relativitat, i l’any vint i pocs, apareixen tots els canvis que modificaran el món: la revolució en física i en cosmologia, la revolució en ciències socials, la revolució en història (amb les escoles franceses), la revolució en filologia (la lingüística estructural), les avantguardes artístiques, la música… Qualsevol cosa atrevida o transgressora o provocadora que puga inventar avui qualsevol artista o pintoret, això ja ho feien a principis de segle Picabia, Duchamp i companyia. I, en literatura, apareixen Joyce, Proust i Kafka. Encara que Proust no és una revolució, sinó un extrem —acollonant— de la manera decimonònica de fer novel·la: l’anàlisi interior de la sensibilitat i la memòria humana amb tots els matisos i racons imaginables. Més que una revolució, Proust és una culminació. Joyce, en canvi, sí que és una revolució, igual com Kafka. Després d’això, tot és més del mateix. Un Faulkner pot aportar coses noves, és clar, però jo estic parlant d’una revolució integral: en aquells pocs anys tot va canviar, des de la concepció del cosmos fins a l’expressió plàstica i a la música. Tot va canviar. I han passat prop de cent anys, i no hi ha manera d’anar més enllà: tot és pegar colps contra la paret.

  • Joan F. Mira en conversa amb Pere Antoni Pons a La vida, el temps, el món (Publicacions de la Universitat de València, 2009), pàg. 321-322