Josep Llopart Isart

La cartilla de racionament, creada per l’Estat, va ser vigent a tot Espanya tota la dècada de 1940 i fins a mitjan anys cinquanta. Era un sistema de distribució que funcionava amb una targeta personal que, mitjançant uns cupons que s ’havien de pagar prèviament, assignava a cada ciutadà una quantitat determinada d’aliments o productes de pri-mera necessitat. L’anomenada Comisaría General de Abastos anunciava públicament cada setmana el percentatge, la quantitat i el preu dels productes que s’adjudicaven. Paral·lelament, cada ciutadà tenia assignat el proveïdor o la botiga de queviures on havia d’anar a buscar la part que li corresponia.

Fora del sistema de racionament era impossible adquirir legalment cap aliment. Però, és clar, feta la llei, feta la trampa: darrere el racionament hi havia el mercat negre o estraperlo, on es podia trobar de tot si es tenien prou diners, perquè els preus eren molt superiors als que oficialment establia l’Estat. Encara que la venda d’estraperlo proporcionava grans beneficis, era il·legal i els que el practicaven corrien el risc de ser condemnats a penes de presó.

Les botigues del poble que tenien cartilles de racionament eren quatre: cal Llogari, cal Quel, ca l’Angelet (avui cal Sala) i cal Llebreta. El sistema de repartiment –determinar a qui corresponia anar a cada botiga– l’establia l’Ajuntament.

Era molt freqüent que el botiguer que tenia assignades les cartilles de les cases disseminades del terme tingués bastants productes sobrers, ja que les famílies de pagès no acostumaven a retirar els aliments si en tenien de collita pròpia al rebost. Això feia que aquest excedent que quedava a la botiga es destinés a l’estraperlo.

L’estraperlo era el gran negoci. Qui tenia diners, comprava arròs, sucre i altres productes que escassejaven, i els revenia al poble mateix o a famílies de Barcelona, on els feia arribar amb els ordinaris (els «recaders»), que anaven i venien regularment d’una població a una altra per repartir els paquets que els encomanaven.

En aquesta època de l’estraperlo, es va escaure que vaig fer de dependent a ca l’Angelet; m’hi vaig estar uns cinc anys. Una de les feines que tenia assignades era d’enganxar els cupons de les cartilles a unes làmines de paper que servien al botiguer de comprovant per saber que el producte s’havia entregat als seus destinataris. Una altra de les meves feines setmanals era preparar els paquets que els ordinaris havien de dur a Barcelona. Tot i que n’hi havia que anaven i venien amb el tren, al poble en venien dos, el Relámpago i el Negocis, que eren de Piera i tenien un camió cada un.

Entre els anys 1940 i 1960 al poble hi va arribar a haver fins a dotze botigues, entre queviures, carnisseries, verdures i forns de pa, a més a més de les que venien altres productes, com la merceria i l’espardenyeria, o establiments de serveis, com els barbers. També hi havia industrials, com ferrers, fusters, paletes, boters o pintors, i entre tots plegats satisfeien les feines i necessitats normals de l’any.

Josep Llopart Isart, Quan els carrers eren de terra (Ajuntament dels Hostalets de Pierola, 2015)