Josep Carner

Una vegada era un pagès que la ballava una mica prima, però, tot i ballar-la prima, encara se li va acudir de casar-se. I es va casar amb la pagesa més malcarada d’aquella rodalia. Perquè pensava: «Una dona festosa és un entrebanc; però una dona rondinaire i esquerpa, a cada rebuf que engega, es posa a dar unes estricades més fortes en la feina que fa. I això és el que convé en una casa pagesa.»

Però tanmateix la Cinta n’era un gra massa de malcarada. Sobretot, us menava sempre la contrària. El seu home, en Magí, li deia:

—Noia, avui el cor em diu de menjar bunyols de bacallà, d’aquells tan rossets que tu fas, que tenen mil gustos.

I ella aquell vespre me li donava truita amb ceba; i més que mai li dava truita amb ceba quan ella, abans que ell no li parlés de res, ja havia pensat de fer-li bunyols de bacallà. És clar que ell hauria pogut, cada cop que volia que ella fes una cosa, demanar-li la cosa contrària, i així tot hauria anat com una seda, perquè ella, pensant-se d’ésser revessa, hauria estat manyaga. Però el Magí deia que els homes han de tenir punt a fer llur voluntat, i que l’han de dir amb tots els ets i uts, de manera que es vegi que si ells no fan llur voluntat, no en tenen pas cap culpa.

Un dia l’home, vet aquí que diu a la dona:

—Pubilla, no anessis pas al cirerer d’arboç que hi ha al tirany de la font del Llargandaix, perquè avui, tot anant a plegar boscalls, m’he adonat que el peu del cirerer d’arboç hi ha un clot que t’engoleix una persona nada sense com va ni com costa.

La dona va remugar una cosa o altra; i tot seguit que ell se’n va haver anat a l’hort, a veure com pintaven les cols, ella que sí que se’n va anar a menjar cireretes d’arboç. Però filletes, quan en va voler abastar una d’una mica encimbellada, ella que rellisca, i Cinta m’has dit, Cinta m’has dit, mai més ningú no la va tornar a sentir com tocava l’ase.

En Magí va arribar a casa, i va trobar que el més calent era l’aigüera. Però es va ajustar un soparet: amb botifarra, formatge i un vinet que semblava tot innocent però que si no hi anàveu amb compte us eixerivia massa i tot. Després, va dormir com un rei. Al cap de tres dies de viure tranquil i d’engreixar-se, se li va acudir:

—Vols-t’hi jugar que aquella ha caigut al clot del cirerer d’arboç?

Ell que agafa un munt de cordes que tenia a l’eixida, i cap al bosc s’ha dit.

Quan va ésser en aquell indret del tirany de la font del Llargandaix, en Magí va fer:

—Per si la Cinta fos aquí sota, deixa’m tenir encara una mica d’esplai.

I es va asseure damunt el cordam, i abans de fer res, es va fumar un parell de cigarretes. Després, tot fent un sospir, va començar a amollar corda i més corda, i el clot no s’acabava mai. Veient que, mal que la donés tota, no tocava fons, en Magí va començar d’hissar-la amb ganes d’enllestir. Quan va saltar enlaire l’últim tros de corda, l’home va reparar que al capdavall de tot de la trena d’espart s’hi agafava un dimoniet negre, que semblava tot esfereït. En Magí estava per tirar-lo altra vegada al clot, d’una forta sacsada de corda, quan el dimoniet li va dir tot esparverat:

   
—Ai, Magí! No em tiressis pas daltabaix, que a l’infern hi ha caigut una dona que no ens deixa viure. Ens mena tant la contrària, que tots tenim un cap com uns tres quartans. Per tot arreu hi ha corredisses.

—Què em daràs si et deixo aquí a la segura?

—Tres ases carregats d’or i tres ases carregats d’argent. Mira; jo em ficaré al nas de la filla del rei, i ella caurà malalta, i els metges de tot el món no la sabran pas guarir. Aleshores hi aniràs tu i li faràs prendre un got d’aigua, i aleshores ella farà un esternut, i el rei, que no hi veurà de cap ull, et darà tres ases carregats d’or i tres ases carregats d’argent.

—Ja hi firmo —va dir en Magí—. Endavant, company.

El dimoniet, tot fent camí, va acabar d’explicar-li el com i el què, i quina mena de casaca i quina mena de perruca s’havia de posar, i li va ensenyar un llatinòrum i tot.

—No t’encaparris perquè no saps d’escriure: si calgués, fes quatre gargots, que tinc un amic apotecari que diu que mai no ha entès la lletra de cap metge que es respecti.

En Magí es va estar quinze dies a l’hostal, i a la ciutat tothom parlava del mal que tenia la filla del rei, que cap metge no la hi sabia guarir.

—Quina llàstima; una princesa que era un pom de flors, que quan la miràveu us quedàveu tan embadalits, que no us tornava el coneixement fins que, del glop de saliva, us ennuegàveu.

—Ara, son pare, el Senyor Rei, ha dit que metge que no la guarirà, cap per terra anirà.

—Avui han escapçat quinze metges d’un rengle, a trenc d’alba.

—Diu que la princesa està que us nua el cor, i que avui o demà es morirà com un ocellet.

  
—Ara és la meva —va fer en Magí—, cal que em posi casaca i perruca, i que assagi bé aquell llatinòrum que diu: Aqua fontis per omnia saecula saeculorum.

I aquell mateix dia va anar al palau del Rei, i el Rei li va dir tot seguit:

—Si guaríssiu la meva filla, us daria tres ases carregats d’or i tres ases carregats d’argent, i si encara la féssiu pitjorar, el cap a terra, com Ramon que em dic.

Però en Magí va dir-li amb una mena d’urc el seu llatinòrum, i el Rei es va quedar tot esverat i tot ple d’esperança.

Tot va anar d’allò més bé: la princesa, que ja semblava un fideu i estava amb els ulls aclucats com si tingués ganes de deixar-ho córrer, va beure d’esma el got d’aigua; i tot seguit va fer un esternut com una casa, i el dimoniet, sortint-li del nas, es va plantificar damunt una berruga que tenia en Magí a la part del bescoll. Van ajustar els ases, per comanda del Rei que ballava d’alegria, i en Magí i el seu company se’n van anar com tap i carabassa.

—Ara —va dir el dimoniet a en Magí—, ja tothom farà cabal de tu, i podràs menar vida regalada, i amb tant de diner com tens, encara te’n vindrà a trompons. Però tot el teu diner es tornaria sutge, i jo et ventaria una llisada que et deixaria borni i geperut, si tu volguessis anar a guarir una altra princesa de més amunt que vull que mori fins al final.

—Poc hi aniré —va fer en Magí—, ja no em moc de caseta. Oh, i que la primera cosa que faré serà manar que tapin aquell clot perquè mai més no hi pugui entrar ni sortir ningú.

Però quan va caure malalta la princesa de més amunt —i cada dia es decandia més i més—, algú va dir al Rei, son pare:

—Al reialme d’aquí al costat hi havia un pagès que es deia Magí, que en sabia un niu de guarir princeses. N’havia guarides deu o dotze. (En aquell reialme, la gent sempre volia fer veure que sabia més que no hi havia).

—Porteu-me’l de seguida —va fer el Rei—, i si guareix la meva filla, li faré dar sis ases carregats d’or i sis ases carregats d’argent.

—Oh, és que fan córrer que ha plegat el ram.

—Aneu-hi set o vuit, i pesqueu-me’l mentre dormi i ensaqueu-me’l i fiqueu-me’l a la presó; i si no em guareix la pubilla li anirà el cap a terra l’endemà. Ve-l’hi aquí.

I com el Rei havia manat, van saltar dins la cambra d’en Magí mentre ell dormia, i el van ficar dins un sac, i a la presó de dret. Quan van ésser a la presó, el van desensacar i li van dir les voluntats del Rei. Com que ja era de nit, el van deixar a la presó, i allí el pobre home vinga rumiar perquè ni el Rei no li fes tallar el cap ni el dimoniet no li fes fonedissa la moneda i l’atrotinés per tota la vida.

L’endemà matí, un escamot de soldats i un home tot vestit de vermell, amb una barbassa que li queia fins al genoll, i amb una destral acabada d’esmolar, van emmenar-se’l a la porta de la cambra de la princesa, i li van dir que si no guaria tot seguit la filla del Rei, en sortir ell de la cambra li cauria el cap, bell punt li sobreeixís del marc de la porta.

En Magí, però, quan es va trobar tot sol amb la princesa, que, pobreta, prima que estava i obrint només un ull, l’hauríeu presa per una agulla saquera, va dir a cuita-corrents:

—Barrufet, Barrufet, poc vinc a guarir la princesa; ei, no prenguessis pas un determini sobtat. Vinc com amic a fer-te saber… ai, ajudeu-me, Verge Santíssima!

—Calla —va dir en Barrufet, bo i traient el nas sota el nas de la princesa—; calla, que aquests renecs ens escalden la pell, a nosaltres. Digues què passa i no t’entretinguis.

—És que les cames em fan figa… Saps la Cinta, aquella dona que havia caigut al clot? S’ha escapat, i ara ve corrents cap aquí.

—Hiiiiii! —va fer el dimoniet amb un xiscle de ratapinyada, i es va escapar xemeneia amunt.

I a la porta n’hi ha un fus
i acabat, amén Jesús.

Publicat originàriament a Virolet, núm. 162, 7 de febrer del 1925 (amb dibuixos d’en Cornet), reproduït a El cavall encantat i altres contes (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978)