Joan Solà

Per Setmana Santa vaig llegir el Romanç d’Evast e Blaquerna de Llull, en la magnífica edició crítica d’Albert Soler i Joan Santanach (Palma: Patronat Ramon Llull 2009; Nova edició de les obres de Ramon Llull, VIII). Ja ho veuen: quan tot el país està esbalotat per innombrables maldecaps i quan hi ha tants i tants bons llibres recents que se m’amunteguen per les taules de casa. I els asseguro que és una operació molt saludable per més d’una raó que espero fer-los comprendre.

L’obra és una novel.la, un romanç, aplicada a un tema místic en un segle de poca pressa. El lector pacient escolta moltes i allargades divagacions d’altíssima mística, o se’n salta alguna, però alhora entra en la vida apassionant dels convents, dels carrers, de la cavalleria i de les ànimes del segle XIII. Sí, li cal familiaritzar-se una mica amb aquella llengua i amb l’exigència crítica dels editors, però això és joc de poques taules: a la tercera o quarta pàgina ja veu de què va i ja no hi pensa més (o fa un cop d’ull furtiu al diccionari). En aquells segles les llengües no estaven estandarditzades i als escriptors i als copistes tant els feia escriure solia haver com sulia aver, i els editors ho respecten escrupolosament; o grafien tot junt minvarsenhia, i ara els editors ens ajuden i escriuen minvar-se-n’hia, és a dir el ‘se’n minvaria’ actual. Tot plegat, un altre ingredient novel·lesc que pot apassionar el lector no menys que els altres. I si l’ingredient és de la teva llengua entranyable, aleshores la delícia no té preu.

I agraeixes l’existència de l’estament dels filòlegs, que tenen l’altíssima missió de tornar-nos a donar, cada cop més fiables i més clars, els vells textos de la nostra cultura, la columna vertebral del nostre gloriós passat. D’uns filòlegs que, en una obra com aquesta, són capaços de deixar-hi vint-i-tants anys de la seva vida. No n’hi ha per menys, havent de consultar i fer constar sistemàticament en l’aparat crític 32 manuscrits i edicions, en català, occità, francès i llatí. Els filòlegs són tan imprescindibles com els historiadors, doncs, que contínuament estudien el passat per fer-nos-el més assequible i fiable.

L’argument de la novel·la és el següent. Quan el fill d’Evast i Aloma va ser adult, Evast va proposar a Aloma de retirar-se a una ermita per fer penitència. Aloma s’hi va oposar, però aleshores va ser el fill, Blaquerna, qui decidí d’emprendre aquest camí, amb gran disgust dels pares. Evast i Aloma fan les paus i decideixen esmerçar els seus béns en la construcció d’un hospital per a pobres, i ells dos mateixos fan vida de pobres (llibre primer, «de matrimoni»). El destí inflexible de Blaquerna trasbalsa una noieta que el festejava, Natana, que decideix també d’entrar en religió (llibre segon, «de religió»). Diverses circumstàncies retardaren el designi de Blaquerna, que primer entra en un convent i n’esdevé abat; després cedeix als precs de deixar-se consagrar bisbe, i finalment arriba fins a ser elegit papa: tal era la seva fama de piadós, de bon conductor dels fidels i d’aciençat ordenador de la vida dels diferents estaments. Finalment, sí: «Blaquerna papa envellí e remembrà lo desig que sulia haver de esser en vida ermitana» (96.3: capítol 96, línia 3), i, malgrat els precs dels cardenals, es retira a una ermina dels voltants de Roma, «pres de .iª. fontana» (vora una font) (96.58), on escriu el Libre de amich e amat a petició d’altres ermitans, els quals «en alcunes coses avien moltes de temptacions per ço cor [perquè] no sabien aver la manera qui’s covenia [la manera convenient] a lur vida» (99.4).

Els invito la setmana vinent a llegir fragments del llibre, si no els he esmussat la curiositat amb els preàmbuls d’avui.

ℵ

Els editors d’aquesta important obra de Llull, Albert Soler i Joan Santanach, opinen que el nom del protagonista ha de ser Blaquerna, sense la n de certs manuscrits i edicions. El manuscrit base (el més antic) és dels segles XIV-XV, però hi falten fragments del començament que afecten els sis primers capítols. Els editors refan aquests trossos valent-se d’altres manuscrits i d’edicions, procurant que el text faci sentor d’antic (vegin les cursives dels fragments primer i segon). Els editors s’abstenen de modificar en res el text restant, ortogràficament vacil·lant com tots els textos antics de totes les llengües. Jo hi poso els accents que avui els correspondrien, canvio algun punt volat per un apòstrof i aclareixo entre claudàtors algun terme. Amb això, lector, ja pot llegir els següents fragments, curiosos.

«El sant home […] predicà i mostrà la intenció perquè és ordenat el matrimoni, i donà bona doctrina a Evast i Aloma i els donà regla com devien viure i complir el sagrament del matrimoni» (capítol 1). «Evast […] veié Aloma que plorava fortment» (1). «Un dia s’esdevingué que Aloma donà a son fill, quan havia d’anar a l’escola, com a desdejuni, carn rostida, i li donà un flaó que mengés a l’escola si tenia gana[…]. Quan Evast ho sabé, reprengué en gran manera Aloma i li digué que hom no ha de donar de menjar als infants al matí sinó pa tan solament, per tal que no s’acostumin a ser golosos ni llépols i perquè no perdin l’apetit de menjar a taula quan és hora de dinar» (2).

Els dono altres trossos relativament fàcils i bonics (observin que espia és femení).

«Aquest stabliment [ordenació, norma] fo confermat per l’apostol i [el Papa] e per los cardenals […]. E foren fets oficials e spies qui spiassen si negun [cap, algun] cardenal sseria contra l’establiment demunt dit; e a les spies foren asignades altres spies si [que vigilessin si] husarien be de lur ofiçi e, si no u fahien, que perdessen lur ofiçi e null temps [mai] no poguessen aver neguna prebenda» (79).

«.I. [un] scrivà scrivia en un libre lo nom dels amats e amants, e demanà-li un home qui amava si en aquell libre havia scrit lo nom de son amat; e l’escrivà li dix: “Has menyat menjar qui fos cuyt ab foch d’amor? E has-te lavades les mans ab làgremes de tos hulls? E est [ets] embriach e foll per amor que hajes beguda? Fuist anch [has estat mai] en perill per honrar ton amat? Has metzina d’amor ab què faça tinta ab què scriva ton amat? Sens totes aquestes coses ton amat no és digne que sia scrit en est libre”» (80).

«Entrà un cardenal qui hac [havia] preycat a gran multitutde gent e l’aposto li demanà al cardenal si havia vist plorar null [cap] home a son sermó; lo cardenal respòs que no,mas que havia vists durmir molts hòmens de mentre que ell preycava.L’aposto li dix […] que gran maravella era con [el fet que] les gents havien tan pocha devoció als sermons ni [i] perquè los sserrahins, qui són en error, ploren als sermons» (93).

Vegin en el seu interessant context la forma minvar-se-n’hia [se’n minvaria]: «D’aquells jueus e sserrayns qui estan en les terres dels crestians, vuyll e deman que sien alguns asignats a apendre latí e a entendre les Scriptures; e que a un temps ho degen haver après e, si no ho han, que’ls en seguescha alguna pena. E dementre que apendran, sien precurats [rebin] dels béns de santa Esgleya; e aprés que hauran après, que hom los faça franchs e que’ls tenga honrats sobre’ls altres. […] Con [quan] l’aposto li ach dites estes paraules, lo camarlench dix que si l’aposto li fahia aquel stabliment, que los jueus e sserrayns qui són enfre’ls [entre els] chrestians fugirien en altres terres e minvar-sen’hia la renda de santa Sgleya» (80).

Articles publicats originalment al suplement Cultura de l’Avui, 13 i 20 de maig del 2010