Joan-Lluís Lluís

“El camí de retornar serà un petó que s’allarga”, va escriure Miquel Martí i Pol. I en escriure-ho em pregunto si sabia fins a quin punt aquest vers podia haver despertat una certa aversió en alguns medis cultes dels Països Catalans. Tot per culpa d’una falsa interpretació etimològica de la paraula petó. Les falses interpretacions en el camp etimològic són innombrables i sovint tenen un evident deix poètic, però en general van associades a l’adjectiu popular per tal de deixar clar que no es tracta de res que hagi d’inquietar els saberuts (un exemple d’etimologia popular septentrional: el nom de Perpinyà vindria del seu fundador, un tal Pere Pinya). A vegades, però, gent culta, curulla de diplomes i de coneixements acadèmics, també pot equivocar-se, com en el cas de petó. Perquè petó no és un diminutiu de pet. Segurament, aquestes dues paraules tenen prou similituds per enganyar i per això gent augusta va confondre’s, començant per savis dels territoris dels Països Catalans en què aquesta paraula no s’usa habitualment. A les Illes i al País Valencià més aviat es parla de bes, besada i beset (abreujat a vegades en B7 per alguns valencians, malgrat l’esquinç fonètic que implica) i per això el rebuig a petó hi ha pogut ser bastant frontal. En donaré dos exemples.

En un article del 1919, publicat a La Vanguardia Balear, Antoni Maria Alcover deixava veure el seu mal humor: “Pero lo que traspassa les fites de lo grotesc, per no dir grosser, ès haver sustituit el mot bes, besada, per un mot tan comunot, gotarrenc i baldrumer com petó.” I concloïa, peremptori, que a les Balears “cap persona mitjanament educada” no usa aquesta paraula. Anys més tard, el 1971, des del País Valencià, Enric Valor va dir si fa no fa la mateixa cosa al llibre Millorem el llenguatge: “Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet.” I com mossèn Alcover mig segle abans, defensava els bons usos locals: “Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa, elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” Alcover, Valor i d’altres anaven errats, com se sap i com ho va escriure Joan Coromines en el seu article del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en què, una mica venjatiu, titlla “d’ignorància supina i bastant ridícul” la tesi de petó nascut de pet. I explica llargament que petó ve d’un “antic mot afectiu […] que designava tant el petó com els llavis”. Petó ve de pot, i per això per certes terres encara avui petó es diu potó (en rossellonès es pronuncia putú). A l’apassionant Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint Germain, disponible en línia al web de l’Institut d’Estudis Catalans, es troba aquest exemple d’ús de pot com a llavi al segle XIV: “E venia de la bataya e exia li sanch del pot sobira que degotava en la boca.”

Avui ja ningú no qüestiona l’origen real de petó –com tampoc el fet que en català un petó no es dóna sinó que es fa–. Ara bé, un dels seus derivats, petonejar, està sotmès a crítiques, si més no del sempre pertinent lingüista Gabriel Bibiloni. Al llibre Amb bones paraules (ed. Lleonard Muntaner, 2012) explica que aquest petonejar “no és una paraula gaire feliç del punt de vista morfològico-semàntic” i, sobretot, li troba un toc desagradable: petonejar és, diu, “el romanticisme esclafat per les setze rodes d’un camió”.

Presència, 23 de març del 2014