«Moderació… moderació…» És un consell de persona sensata, que hem sentit moltes vegades; però també és una mena de precepte legal difús, destil·lat en els codis vigents i en les normes d’urbanitat. La societat sencera predica i exigeix «moderació». Els díscols, els arrauxats, els impacients, tant si ho són del cos com si ho són de l’esperit, consideren que això és pura hipocresia: tartufisme infecte. Els atacs a la moral burgesa, quan es fan en nom d’una hipotèticament sagrada llibertat dels instints i de la vida, es concerten contra aquesta idea: contra la «moderació». Hom hi ha volgut veure la típica cautela del burgès, la grisor i la mediocritat del burgès, elevades al rang d’imperatiu ètic. Les revoltes de fils à papa, que la burgesia sofreix d’una manera assídua i literària, van en aqueixa direcció: tal els poetes maudits, de finals del XIX, tal els surrealistes dels anys 20, tal els barbudets de Saint-Germaint-des-Près, o la beat generation, o els young angry men, de les darreres temporades. Tanmateix, la cosa no em sembla tan clara. El ne quid nimis és un principi —convicció i postulat— ben anterior a l’estratificació classista actual, i de més a més massa constant en les morals de totes les èpoques i de tots els països perquè pugui ser refusat alegrement. Míreu-vos-ho bé: els pecats que totes les morals condemnen són sempre els mateixos. Més o menys, són els set pecats capitals de la doctrina cristiana: la ira i la luxúria, la gola i la peresa, la supèrbia, l’avarícia, l’enveja. Les diferències d’una moral a l’altra són mínimes: es plantegen en termes casuístics, i l’una serà més de màniga ampla i l’altra més de mànega estreta. Però, en substància, la fixació i la definició dels vicis greus són idèntiques. Això és el que cal deixar ben recalcat. El cristià medieval, l’estoic pagà, el savi oriental, el racionalista modern, quan fan moral, hi coincideixen. Aquesta unanimitat pot induir-nos a pensar, com voldrien els teòlegs, en l’existència d’una «llei natural», d’una ètica innata, inscrita en la naturalesa humana, anterior a qualsevol religió positiva, a qualsevol sistema filosòfic. No hi crec gaire, per no dir gens. El sentit comú, en canvi, ens explicaria el fet des d’un altre cantó, una mica arran de terra però amb millors garanties de comprensió. La cosa quedaria exposada en dues paraules: les conductes qualificades de vicis o de pecats són repudiades precisament perquè són conductes antisocials. Antisocials o antieconòmiques: és igual. I són antisocials, no respecte a aquesta o a l’altra forma històrica de societat, sinó respecte a tota societat: eren antisocials en la societat esclavista i en la societat feudal, ho són en la societat burgesa, i ho serien —ho són també— en la societat socialista. Antisocials, en efecte, a força de ser antieconòmiques. Si analitzàvem un per un els set pecats capitals, no ens costaria gens d’entendre, això. Aquestes passions tumultuoses —observem que han de ser preses com a tals, com a passions desordenades—, en projectar-se absorbentment sobre l’individu, l’anul·len o l’inutilitzen en tant que agent econòmic. No cal dir què passaria si, per un moment, el nostre veïnat es lliurés de ple i en massa al cultiu exacerbat de les concupiscències, sense cap fre: la societat —la vida en comú, tota espècie de vida en comú— es faria de sobte impossible. Però tampoc no és necessari d’arribar a la caricatura: cada viciós, cada pecador, és, en si, un element antieconòmic i, en conseqüència, antisocial. Ei vici el frustra en la seva qualitat d’ens social: el dissipa. Això ja passa en l’esfera privada, i els moralistes —a tot arreu— solen contar historietes d’una exemplaritat encisadora, segons les quals el camí del pecat només pot menar a la ruïna —a la ruïna de l’ànima, però també a la del cos, i a la del patrimoni. No és infreqüent que la realitat doni la raó als moralistes. Però encara que no fos així, encara que el cràpula se’n surti amb la salut i la butxaca indemnes, la societat ha de ressentir-se inevitablement de la pèrdua d’energia econòmica implicada en la seva actuació. D’aquí que la societat procuri defensar-se contra els perills del vici. La legislació penal no castiga els pecats en les seves manifestacions corrents. Ara: un bon grapat de figures de delicte s’hi relacionen immediatament. No és l’enveja allò que els Estats penen, però sí la injúria o el robatori; no la ira, però sí les lesions o l’homicidi; no la luxúria, però sí l’estupre o la corrupció de menors. ¿I a quines situacions delictives no podria veure’s abocat un viciós per mantenir-se en el vici, per satisfer les voluptuositats exacerbades del vici? I al marge de les sancions públiques, i més denses i complicades encara, hi ha les altres sancions: les convencionals, les que la pròpia societat aplica pel seu compte. El viciós és objecte de quarantenes, de boicots, de desdenys, d’insults. ¿Motivats per una pruïja virtuosa en els no-viciosos? Els no-viciosos creuen que sí: en el fons, però, obeeixen a un moviment espontani d’autodefensa social. El vici, el pecat, és un germen disgregador, dissolvent, deleteri: soscava els fonaments econòmics de la societat. I per això cal ofegar- lo: per això cal reprimir o mediatitzar els qui el practiquen. El puritanisme és més una actitud política, o policíaca, que no pas una actitud específicament ètica. La tolerància amb el vici, que sovint es produeix en climes bastant puritans, no contradiu res del que dic: respon al fet que, en determinades circumstàncies, el vici, degudament controlat, pot donar bon rendiment, i aleshores hom fa els ulls grossos. De tota manera, s’ha igualment de considerar que les fronteres del vici no són mai indubtables. Des del punt de vista de la societat, l’essència del pecat no és que sigui la conculcació d’una llei divina o d’una llei moral abstractament instaurades sobre la humanitat, sinó una simple falta de moderació. Els pecats són «passions desordenades». I on comença el desordre? És una qüestió delicada, aquesta. Els comportaments catalogats en la llista dels «pecats capitals» no són reputats com a pecaminosos si es despleguen dins de certs límits. Més encara: en la mesura que no ultrapassen aquests límits, aquests problemàtics però imprescriptibles límits, són justament conductes favorables i profitoses per a la bona marxa de la societat. Tan profitoses i favorables, que sense elles la societat cauria en el marasme i en la inòpia. La societat no voldria extirpar-les. No ens hem de deixar entabanar per les aparences: la societat tampoc no és partidària de la virtut —de la virtut eixuta i rebeca. Tanta por com té al vici, en té a la virtut. Quan anatematitza els vicis no vol propugnar uns capteniments diametralment oposats: no aspira substituir la ira per la paciència, la luxúria per la castedat, la supèrbia per la humilitat. Aquest altre extrem també resulta antieconòmic: antisocial. Si tothom fos sant, la societat s’ensorraria tan veloçment com si tothom fos un viciós metòdic. L’excés de viciosos portaria al caos, però l’excés de virtuosos portaria a l’atonia. Una societat de virtuosos —de virtuosos radicals: de sants— quedaria encallada en un primarisme miserable, aguantat per l’ascesi i les renúncies. La societat no prohibeix la santedat, com tendeix a prohibir el vici, certament: però tampoc no la fomenta. Deixa fer als moralistes, als predicadors de la virtut, perquè ha de ser conseqüent amb els seus propis prejudicis. Està per veure si seguiria deixant-los fer, en el cas que la propaganda de la virtut tingués un èxit fulminant. Probablement hi posaria tants destorbs com ara en posa a la propaganda del vici. Però la societat sap de sobres que la virtut —la virtut extrema— presenta pocs atractius, i que no corre cap risc per aquesta banda. La societat no té interès a abolir allò que en diríem la «matèria primera» dels pecats. Aquestes «passions», si no es desordenen, són el gran motor de l’economia —de qualsevol economia. La supèrbia és nociva: l’amor propi i l’afany d’excel·lir són, en canvi, factors eficaços, que impulsaran l’home a realitzacions i empreses de signe positiu. L’enveja serà tan corrosiva com vulgueu, però la voluntat d’equiparar-se al veí, de superar-lo, es convertirà en un estímul potent i encoratjador. La luxúria acaba amb les famílies i sembra la incoherència en els costums: la continència frenètica no seria millor, i ja la perpetuació de l’espècie i un mínim de modestes fantasies sensuals queden assegurades pels hàbits i les gents. La gola és depriment, infausta, vergonyosa: un hedonisme mesurat —en la taula i fora de la taula— sempre té més avantatges que la sobrietat esquerpa, avantatges higiènics i tot. La ira provocà desballestaments dolorosos: una certa dosi de vehemència, de susceptibilitat excitable, serà un incentiu òptim per a l’esforç de l’individu dins la comunitat. La peresa és letal: una aspiració a l’oci confortable produirà, per contra, amables fruits culturals, i esperonarà el treball. L’avarícia ofereix una façana sinistra: l’estalvi i la previsió, fins i tot si no van carregats de mires egoistes, són propensions col·lectivament útils. I de més a més: diverses projeccions dels pecats, sempre a l’escala admesa per la societat, afavoreixen la indústria i el comerç, o, si més no, algunes indústries i no pocs comerços. En una civilització com la nostra —i no dubto que, salvades les distàncies, això passava també en altres èpoques—, l’afició de les senyores i les senyoretes a empolainar-se per agradar als homes, el gust dels àpats refinats i de les begudes amables, les distraccions amb què cal omplir el temps de no fer res, promouen venturoses expansions econòmiques: la llàstima és que la gent, curta de cèntims en general, no tingui més oportunitats de dedicar-s’hi. La societat sí que fomenta aquests comportaments no-virtuosos, però tampoc viciosos. La societat assentirà a les dissertacions dels moralistes, esquemàtiques i radicals: tanmateix, ella practica un altre tipus de virtut. La virtut usual no té res a veure amb la virtut de les ètiques dels teòlegs i dels filòsofs: és un mer i pragmàtic terme mitjà. In medio… Sí, la moderació. La temprança, en el bon sentit del mot. Només això. Els versos d’Horaci estan plens de receptes amb aquesta sàvia intenció. Al cap i a la fi, sigui quina sigui la societat en què l’home ha de viure —esclavista, feudal, burgesa, socialista—, l’important és anar fent de la millor manera possible. Anar fent, ell, l’home, i la societat —alhora. I la moderació és un criteri de conducta provadament encertat… Jo no hi tinc res a dir. Simplement, m’agradaria que quedés ben clar que una mica d’excés, de tant en tant, tampoc no serà massa perniciós. I em sembla just que cadascú triï, per excedir-se, el pecat o la virtut que més gràcia li faci. Els excessos —vertaders excessos, no ens enganyem— són l’única cosa que amenitza la vida.  

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1978)