ruc [1371]; mot peculiar del català (sense altra prolongació que en alguns parlars gascons del Pirineu), d’origen incert; els indicis més sòlids que s’han trobat sobre el passat del mot coincideixen pertot a donar-li, a diferència de ase, un caràcter afectiu (pejoratiu, irritat, de compassió despectiva) fent probable que resulti d’un crit dirigit a l’animal, creació elemental, com semblen ser-ho l’italià popular ciuco, el castellà dialectal ruche i el mallorquí arriet ‘burres’, derivats de arri i semblants interjeccions de creació expressiva; de manera que és versemblant que tots ells surtin de formes com arruk!, arruč!, čuk!, etc.
- Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016), pàg. 457
Comentaris recents
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...
mossèn
La paraula mossèn la remeteu al ...
l’amo
El Louis Juanchich conreava quasi bé 4 ha de terr...