molsa [s. XV], nom de la planta criptògama, i aplicat des d’antic a coses toves com la molsa (polpa de fruit, de teixit o de carn); ja apareix en la forma mussula en el llatí fràncic del s. VI; d’origen incert: probablement emparentat amb el germànic comú mos ‘molsa’; però com que aquest, com a punt de partida del nom romànic, no satisfà per raons de forma, i pel significat no es justifica que vingui del ll. mulsa ‘hidromel’ i ‘cosa amoixada, suavitzada’, és versemblant que en gal·loromànic antic es vagi produir una confusió o amalgama entre el mot germànic i el llatí, de la qual resultaria el nostre molsa; però no es pot descartar que sigui un mot preromà només indirectament emparentat amb aquests. Deriv.: molsós, -osa [s. XIX]; molsut -uda [1839].
- Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016)
Comentaris recents
mestre de cases
No descarteu que no estigui relacionada amb l'expr...
mestre de cases
Segons Trinidad Escudero Alcamí, que ha estudiat ...
mestre de cases
... allò semblava un sarau de dàlies. ???...
mestre de cases
—Espavila’t, perquè aquest ...
paret seca
I quan plou a Mallorca com en diuen de la pedra en...