molsa [s. XV], nom de la planta criptògama, i aplicat des d’antic a coses toves com la molsa (polpa de fruit, de teixit o de carn); ja apareix en la forma mussula en el llatí fràncic del s. VI; d’origen incert: probablement emparentat amb el germànic comú mos ‘molsa’; però com que aquest, com a punt de partida del nom romànic, no satisfà per raons de forma, i pel significat no es justifica que vingui del ll. mulsa ‘hidromel’ i ‘cosa amoixada, suavitzada’, és versemblant que en gal·loromànic antic es vagi produir una confusió o amalgama entre el mot germànic i el llatí, de la qual resultaria el nostre molsa; però no es pot descartar que sigui un mot preromà només indirectament emparentat amb aquests. Deriv.: molsós, -osa [s. XIX]; molsut -uda [1839].
- Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016)
Comentaris recents
espeternegar
Espernegar és correctíssim, com...
espeternegar
Per aquí esperneguem (amb moderació)....
espeternegar
L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec...
espeternegar
A l'Alt Urgell jo sempre havia sentit la variant ...
espeternegar
A Illa de Tet, com diu la toponímia rossellonesa ...