Joan Brossa

Cada vegada que passo pel carrer de la Princesa sento una emoció especial. Hi ha la botiga on vaig comprar el primer joc de mans. D’això fa una pila d’anys: ara en tinc 71 i estic parlant de la cua de l’any 30. Es diu El Rei de la Màgia i llavors el seu amo era Carles Bucheli, que l’havia comprada al fundador, Joaquim Partagàs. Per a mi, anar allà era com entrar el món de les mil i una nits; amb aquell petit escenari, les cortines vermelles, els cartells i tot d’aparells heterogenis que no sabies ben bé per a què servien. Veies un dau gros al costat d’uns mocadors i més enllà un barret de copa i un joc de cartes o una gàbia.

Quan anava pel carrer amb el meu pare i veia un xarlatà que feia jocs de mans sentia una gran curiositat. Un any em van regalar una caixa de màgia i em va agradar moltíssim. És una d’aquelles coses que et toquen i no saps ben bé per què; després resulta que per a tu són les més autèntiques. Tot el que m’havia d’agradar —l’escola, la religió i la feina obligada— no em va satisfer mai, però la màgia m’ha acompanyat sempre. He anat descobrint que no hi ha diferència entre un joc de mans i un poema: tots dos són una metamorfosi de la realitat, una sorpresa per a la persona intel·ligent.

El primer truc que vaig comprar a Bucheli era el joc dels gobelets, el més antic de la història de la màgia. Em van fascinar les boletes que passaven inexplicablement de l’un gobelet a l’altre canviant de color. El segon va ser el Dau de Bosco.

Era tradicional anar al Rei de la Màgia per als regals del solstici d’hivern i de Cap d’Any. Amb el temps em vaig fer amic de Bucheli, un home simpàtic i un gran prestidigitador. Acabada la guerra va muntar un espectacle d’il·lusionisme; es feia dir Carlston i anava vestit d’hindú. Després va continuar només amb la botiga, per on ha passat la majoria de gent del país que fa jocs de mans. Quan es va morir vaig fer pel Rei de la Màgia en perill el que mai no havia fet per mi: amb uns amics vam buscar diners per pagar el traspàs a l’equip de la Capsa Màgica, que es van comprometre a no tocar res del local. Les institucions i les caixes se’n van desentendre. Nou anys després de la mort del propietari, l’establiment de Carles Bucheli, amb els seus amos, continua sent per a mi el mateix de sempre.

Joan Brossa, «Espurna biogràfica», text publicat originàriament al Diari de Barcelona el 15 de març del 1990, recollit a Joan Brossa. A partir del silenci. Antologia polimòrfica, a cura de Glòria Bordons (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2001), pàg. 303-304. Fotografia d’Antoni Bernad