Jacint Verdaguer

I

Estant aquesta tarda passejant ab lo breviari a la mà per entre les albes del jardí, que feien molt bona ombra, m’ha caigut sobtadament a mes plantes, tot xericant, un aucellet no plomat encara. He aixecat los ulls a l’espessa i atapeïda brancada, i part d’amunt de les primeres grelles, per una escletxa he obirat un niuet de gafarrons que s’esllenegava. ¿Era que l’arquitecte havia feta la casa massa petita? ¿Era que havia deixat los fonaments massa enlaire, o bé que, no comptant ab la creixença de la família, havia donada poca fermesa i estabilitat a les parets foranes? Problemes eren aqueixos superiors a mos coneixements en l’art de construir allotjaments en los arbres. Lo cert és que un dels allotjats havia caigut daltabaix del niu i els altres devien tenir-ne un peu fora, rost avall, puix entre la brossa voleianta de la desfeta s’hi veia gran bellugadissa i se sentien crits com de qui demana socors en un perill imminent. L’aucell nial, que estava trèmol entre mes mans, esporuguit, sense poder endevinar lo que li passava, no sé si s’hauria sentit gaire de la caiguda, mes no mostrava altre mal que el de la gana, obrint un davallant de boca verament enorme per un aucellet que cabia en un didal: talment era tot boca. Los nois de la casa i del veïnat, aixís que l’han vist, ¿ne voleu de festes al pobre aucell caigut? Potser se recordaven d’haver també caigut alguna vegada de llur bressol i tot era mirar si s’havia fet mal i si caldria retornar-lo ab alguna cosa. Tots lo volien obsequiar i servir; totes les mans lo volien tenir i amoixar; tots los llavis lo volien besar i, trobant-lo enfredorit, tots los cors lo volien escalfar. L’un se’l volia portar dins una gàbia que tenia en sa cambra; l’altre tenia pretensions innocentes de fer-li un niu millor que el que sos pares li havien fet dalt de l’arbre; l’altre parlava d’endur-se’l a son llitet a on s’escalfés i es revingués de la forta sotragada. Pobres aucellets! L’amor que us porten los infants, quina inventiva té per donar-vos martiris nous e inesperats entre divertiments i joguines! Son afecte, tan dolç i agradós per nosaltres, a còpia d’amoixaments, vos dóna la mort sense remei, mort que després porta dol i llàgrimes i sospirs als qui l’han causada!

Abans que hora tan trista no arribés al pobre gafarró, ajudat d’una escala de mà, pugí a adobar, tan bé i senzillament com sapiguí, son nieró, tapant ab flocs de la mateixa brossa l’esportellament que s’hi havia obert ab l’esllavissada i apuntalant-lo ab alguna grella. Després, arrancant-lo, vulgues no vulgues, de les geloses mans de sos amorosos botxins, que l’ofegaven a petons, lo pugí ab tot compte a son bressol, amagat entre les argentines fulles de l’albeta. La vella, atenta a tots nostres moviments, anava de branca en branca pels arbres veïns, i de tant en tant s’arriscava a fer una volada al meu voltant, cada vegada més confiada i més a prop, i ab son piu-piu semblava donar-me, a sa manera, les grans mercès, per haver-li salvat un aucellet, tal volta el més anyívol i, per lo tant, lo més estimat de la niuada. Los noiets, que comprenen més que ningú la veu de l’amor materna, s’alegren d’haver-se privat generosament d’aquella joguina d’una estona, per l’obra de caritat de tornar un fill a una pobra mare desesperada.

Asseient-me després a l’ombra de la mateixa alba, reprenc lo breviari, que havia deixat de boca terrosa sobre l’herba, creient que el Déu de l’amor me perdona l’haver trencat un psalm de les vespres, que avui eren dels Sants Àngels, per estalviar una nit de dol a una pobra família de gafarrons. Quan, al cap d’una estona, refets ja del sust, tornaven a piular los fills i a cantussejar los pares, com si volguessen parlar uns ab altres de la catàstrofe passada, son «xiu xiu» i senzilla cantadissa, barrejant-se ab l’alegra cridòria dels infants satisfets de la bona obra, me semblava que veus més tendres i pures feien chor ab la meva, ajudant-me a resar completes i a lloar a Déu.

II

Escriguí aquestes quatre ratlles a Caldetes, una de les últimes tardes que he passades en lo jardí de la torre-palau que nosaltres anomenàvem de les Orenetes, per les moltes i moltes que penjaven llur niu d’argila en son ample ràfec i anaven i venien en alegres evolucions al voltant de la casa, des de les primeres hores del matí fins a entrada de fosc. Jo, que allí tenia també mon niu, me’n trobí un dia, a semblança del gafarró, a l’hora més impensada, caigut daltabaix i enmig del camí ral, com la cisanya i males herbes que hi llencen los pagesos a ser trepitjades i mòltes pels peus de tots los viatgers i per les rodes de tots los carros. Mes, lo que havia jo fet ab l’ocell desniat, ho féu ab mi la mà adorable de la divina Providència, collint-me del fang i salvat de l’horrible naufragi, duent a aquest niu segur, encara que senzill, de Santa Creu de Vallcarca.

D’hores d’amarga soledat bé n’hi he passades, com ho pot compendre qui haja rodolat com jo de la cima més alta a la pregona vall, i de la grandesa a la pobresa. De penes Déu me n’hi ha enviades moltes, mes també m’hi ha donat algun consol. Algunes ànimes bones han passat per allí; les flors foren amatentes a somriure’m en mon hortet, des dels primers dies de la primavera, com en altre temps i millor encara; i els aucellets han vingut cent voltes al jorn ab ses cantúries a omplir-lo d’alegria. Entre ells s’ha deixada sentir més d’un matí la veu d’un gafarró sota la finestra de ma cambra, com si en ella dormís l’home més feliç de la terra. Jo l’he pres per aquell que salví en lo verger de la torre de les Orenetes, i aqueix pensament m’aconsola de la ingratitud de molts homes.

15 de setembre de 1896

Jacint Verdaguer, Prosa, tria per Josep M. Capdevila
(Barcelona: Llibreria Catalònia, 1936), pàg. 99-103