Arreplec de virolla per a ‘Cada dia un mot’. Maig 2017
 

 

Sobre la campanya

 

Grups  0 (12€+)  ·  I (18€+)  ·  II (24€+)  ·  III (35€+)

  
 

0. Per als donatius de 12 euros o més (ref. 01-03)

Ref. 01
RodaMots. Deu anys fent ‘Cada dia un mot’
Jordi Palou i Pau Vidal
Empúries

«A voltes no cal canviar ni una lletra per suscitar mutacions verbals. És el cas del meu llibre preferit d’aquest Sant Jordi: Rodamots, de Jordi Palou amb Pau Vidal (Empúries), vers Globetrotters dels mots. Un rodamot, fins fa poc, només era una roda moguda a mà en un torn o una filadora. Però ja fa una dècada que en Palou malda per afegir-hi un nou sentit: la tramesa gratuïta d’un mot diari per correu electrònic. El model és l’AWAD (A Word A Day) d’Anu Garg. Palou el va conèixer l’hivern de 1999 i va decidir obrir-ne una franquícia catalana a www.rodamots.cat. Deu anys després, som més de 15.000 els subscriptors que rebem cada matí un mot en un pulquèrrim missatge que en conté les accepcions, l’etimologia i una cita literària que el contextualitza. Ara, per una d’aquelles paradoxes de l’era digital, la proposta salta al paper, en un format atractiu que inclou l’escreix aportat pels receptors del mot diari. Al llibre, la feinada palouana es veu complementada per l’enginy del Vidal de les vidàliques, lingüista titulat que demostra una gran perícia amb els títols i subtítols que lliguen la salsa. S’alça la sessió, que tots som rodamotaires.» (Màrius Serra, Avui, 4 d’abril del 2009)

Més informació sobre el llibre

 

Ref. 02
Un pam de llengua
Una tria d’articles d’InfoMigjorn
Centre de la Cultura Catalana (Andorra)

Sabeu quants articles sobre llengua catalana s’escriuen cada setmana des de Salses a Guardamar i entre Fraga i Maó? Cada setmana, InfoMigjorn ens ofereix una acurada selecció de tot el que es publica perquè no ens passi res per alt. Un pam de llengua presenta una recopilació encara més agosarada: hem intentat triar els articles del 2016 que ens han semblat més significatius. Hi trobareu escrits de Jordi Badia, Gabriel Bibiloni, Emili Boix, Joan Bosch, Xavier Bosch, Magí Camps, Maria Cucurull, Enric Duran, Mercè Ibarz, Albert Jané, Carme Junyent, Josep Lacreu, Leo Giménez, Miquel Àngel Llauger, Joan F. Mira, Mònica Montserrat, David Paloma, Josep Pla, Albert Pla Nualart, Núria Puyuelo, Eugeni S. Reig –creador d’InfoMigjorn–, Carme Riera, Maria Rodríguez Mariné, Marta Rojals, Francesc Serés, Joan Solà i Teresa Tort, amb un pròleg de Pau Vidal. De tot el que s’ha s’escrit sobre llengua, n’oferim un pam, perquè per posar-nos al dia cal que anem a pams!

 

Ref. 03
Llibre sorpresa

Un llibre a l’atzar dels que oferíem de regal durant els arreplecs anteriors (2007-2015). Deixeu-vos sorprendre!

 

 

I. Per als donatius de 18 euros o més (ref. 11-20)

Ref. 11
Cartes d’una pionera
Elinore Pruitt Stewart
Traducció de Marta Pera Cucurell
Viena

L’any 1909, una vídua jove va decidir deixar la seguretat de la seva tranquil·la població a la riba del Mississipí i marxar amb la seva filla de dos anys a les indòmites muntanyes de Wyoming, en ple Oest americà. I un cop instal·lada, va escriure una vintena de cartes a la seva antiga mestressa, la senyora Coney, en què li explicava la seva insòlita experiència. Aquestes cartes es van publicar a partir de l’octubre del 1913 a l’Atlantic Monthly, la revista del Boston Liberal, i van aconseguir un gran èxit entre la crítica i els lectors, que n’elogiaren l’empenta i l’autenticitat.
    Les cartes d’Elinore Pruitt Stewart (Forth Smith, Arkansas, 1876 – Rock Springs, Wyoming, 1933) ens conviden a endinsar-nos en les vastíssimes extensions del Wyoming del 1900 en companyia d’una dona extraordinària que va comprendre ben aviat que el pragmatisme i el sentit de l’humor són recursos imprescindibles per sobreviure al fred, la solitud i l’aïllament extrem. —Un clàssic de la literatura de frontera americana, fins ara inèdit en català. 

 

Ref. 12
En Jordi i el Drac
Rosa Maria Pascual
Il·lustracions d’Antònia Molero
Gregal

En el conte En Jordi i el Drac, el protagonista convida els nens i nenes a seguir-lo per un viatge que el durà de Banyoles a Mataró passant per Olot, Vic, Granollers i Argentona. L’objectiu final és amansir un drac que posa en perill les vides dels mataronins −i especialment de la princesa Carmesina− però en cada una d’elles l’espera, a més, una petita aventura… Una manera singular i atractiva d’explicar una història que ens recorda molt la de Sant Jordi però on no s’hi mata cap drac. 

 

Ref. 13
Els darrers dies de la Catalunya republicana
Memòries sobre l’èxode català
Antoni Rovira i Virgili
A Contravent

Entre el document i l’obra literària, Els darrers dies de la catalunya republicana és el testimoni dels quinze dies (22 de gener-5 de febrer de 1939) que Antoni Rovira i Virgili i un grup de polítics i intel·lectuals van viure entre Barcelona i Perpinyà en l’episodi més dramàtic de la Catalunya contemporània.
   “Els Darrers dies, que es llegeix amb el mateix fervor que una novel·la, per exemple, de la lost generation i que podria donar lloc a un esplèndid guió per a la TV o per al cinema, constitueix un testimoni dramàtic, minuciós de l’èxode republicà dels primers mesos del 1939.  El jo narrador, com perdut, es dilueix dins una multitud, confusa i nerviosa, que va i ve, a la deriva, d’un costat a l’altre, dominada per la por, els rumors i l’egoisme. El testimoni, però, d’un realisme aspre i tallant, pren volada, d’una banda, gràcies a les reflexions, més que sobre la guerra, sobre el destí d’un país derrotat que, malgrat tot, vol mantenir la fe. I, de l’altra, a les constants escapades cap a les descripció de personatges. O de paisatges. I més: cap a la poesia nua i pelada.” —Joaquim Molas 

 

Ref. 14
Deu daus
Agustí Pons
Premi Joan Fuster d’Assaig. Premi Nacional d’Assaig
Tres i Quatre

Deu daus és el resultat d’un itinerari de l’autor per la vida i obra de deu personatges: Federica Montseny, J. V. Foix, Jaume Miravitlles, Salvador Espriu, Rafael Santos Torroella, Carles Fontserè, Maria Aurèlia Capmany, Néstor Luján, Joaquim Molas i Jordi Pujol.
   La tria, com totes, és eminentment subjectiva però, en tot cas, hi ha un fil conductor –el de la relació de l’autor amb cadascun dels personatges– que la justifica. A mig camí entre el periodisme quotidià i l’erudició, aquests retrats s’emmarquen volgudament en la gran tradició del periodisme català d’entreguerres, quan literatura i periodisme no eren dues realitats dissociades.
   —«Un recull de retrats magistrals» (Júlia Costa) 

 

Ref. 15
Els arbres a la poesia catalana 
Maria Victòria Solina i Jordi Bigues
Tres i Quatre

Una antologia de 72 poemes de 28 escriptors dels Països Catalans on l’arbre és el protagonista. Tal com deia l’ecòleg Ramon Margalef, per a descriure apropiadament la complexitat d’un arbre cal un poeta. Inclou tant poemes populars com «El pi de Formentor», l’«Himne de l’arbre fruiter», «El Pi de les tres branques», com d’altres més intimistes i al·legòrics. Un llibre que va iniciar el mestre Joan Triadú l’any 1980, amb motiu de la celebració del Dia de l’Arbre, i que han conclòs l’activista Jordi Bigues i la filòloga Viqui Solina. Una edició destinada a les butxaques dels excursionistes, els cors de les persones enamorades o les que volen estimar aquesta terra i pàtria. 

 

Ref. 16
La gana de l’artista. Divagacions sobre art
Antoni Llena
Edicions 62

La gana de l’artista és un afany d’impossible, una infinita fam de buit. Aquesta és la premissa de la qual parteixen les reflexions que Antoni Llena ens proposa en aquest llibre doblement singular. Singular, d’una banda, perquè constitueix una lloable excepció en aquest temps en què els artistes (de tots els rams) són tan reacis a manifestar-se sobre les seves conviccions creatives i socials com a exercir la crítica de l’obra pròpia o la dels seus col·legues. I singular, d’altra banda, perquè, davant de la mixtificació que impera en l’art contemporani —que ha tendit a confondre valor amb preu, públic amb mercat i crítica amb argúcia ideològica—, La gana de l’artista reivindica el paper primordial de l’emoció, que ha estat sempre, i no ho pot deixar de ser, el fil que lliga el creador amb la seva obra i també el fil que nua l’obra d’art amb el seu públic. En darrer terme, és aquest mateix fil el que uneix, donant-hi una extrema coherència d’intenció, les divagacions intel·ligents i singulars d’Antoni Llena sobre l’art, els artistes, els museus i la política i la pròpia tasca creadora. 

 

Ref. 17
Els 100 refranys més populars
Cinquena edició
Víctor Pàmies i Jordi Palou
Cossetània

Com podem arribar a determinar que Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era és el refrany més popular de la llengua catalana? Els 100 refranys més populars neixen d’una enquesta feta a través d’internet, el març de 2010, que van respondre 1.200 persones d’arreu de l’àmbit lingüístic.
   Arran de la recopilació i tractament d’aquest cabal de respostes sorgeix la idea d’aplegar el recull que ara us presentem dels refranys més populars, amb el significat, variants, curiositats, equivalents en altres llengües i passatges literaris o periodístics que n’il·lustren l’ús i, sobretot, la vigència.

Cinc refranys del llibre a CD1M

 

Ref. 18
En defensa dels ociosos
Robert Louis Stevenson
Traducció de Xavier Zambrano
Viena

De ben jove, Robert L. Stevenson, autor d’algunes de les novel·les més cèlebres del segle XIX, ja va experimentar els primers símptomes de malaltia respiratòria. Això el va dur a voltar mig món buscant climes més temperats i també el va fer més conscient de la fragilitat de la vida. Potser per aquesta raó, i tot i que en aquell moment la industrialització era l’ensenya del progrés, va escriure aquest article en què ens exhorta a deixar-nos temptar per l’alegria de l’ociositat, que, a parer seu i contra l’opinió general del moment, ens fa més savis i més feliços. També hem aplegat en aquest volum la seva «Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística», l’escrit «Sobre l’enamorament» i altres articles deliciosos que no s’haurien de perdre tots els que busquen arguments de pes per anar a jeure sota un pi.
   —«La prosa atlètica, espontània i neta amb què estan escrits ja és poderosament stevensoniana, igual que ho és la intel·ligència entremaliada i sagaç que l’autor hi desplega» (Pere Antoni Pons, El vitalisme savi de Robert Louis Stevenson)

 

Ref. 19
La Xina que arriba. Perspectives del segle XXI
Manel Ollé
Eumo

En les tres últimes dècades la Xina ha entrat en una espiral de transformacions accelerades i sense precedents, que ens situen davant d’un dels processos més influents i plens d’interrogants del món d’avui. Manel Ollé, gran coneixedor de la cultura xinesa, ens parla dels efectes de la globalització, de la complicada cerca de la modernitat, de les reformes postmaoistes i els seus límits, de la projecció internacional, de la incipient emergència d’una societat civil, de les noves formes de control, propaganda i dissidència, dels contrastos entre el camp i la ciutat…
   La Xina és el país que aporta més al creixement de l’economia mundial. Però l’autor ens adverteix: la seva incursió al segle XXI també és un repte en el capítol de la cultura, del canvi climàtic, de la seguretat alimentària o de la no-proliferació armamentística. Seria una llàstima que la projecció internacional de la Xina no servís per obrir-nos una porta d’accés a una de les civilitzacions més longeves i sofisticades que hagi arribat mai a bastir la humanitat.
   —Entrevista a Manel Ollé: «Preocupa que el sistema autoritari xinès es torni un model»

 

Ref. 20
RodaMots + Un pam de llengua (ref. 01+02) o bé un llibre sorpresa: deixeu-vos sorprendre!

 

II. Per als donatius de 24 euros o més (ref. 21-29)

Ref. 21
100 llatinismes més vius que mai 
Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals
Cossetània

Aquesta obra no vol ser, mutatis mutandis, un catàleg de fòssils impregnat de nostàlgia, sinó tot un seguit d’expressions llatines que utilitza el nostre llenguatge. El llibre les analitza i n’explica el seu origen. Sinopsi: És cert que les formes que comentem en el llibre pugen del passat, petrificades, i que ens criden l’atenció precisament pel seu aparent anacronisme, perquè contrasten amb la lluïssor de la nostra llengua actual. Si bé és cert que aquests cossos estranys exigeixen que els expliquem, que en fem una justificació històrica (d’on vénen, què signifiquen), també ho és que tenen moltes coses a dir-nos. Així, doncs, hem optat per escoltar-los, per prendre’ls com a pretextos de reflexió i comprensió de les formes i el sistema en què apareixen avui dia. I és així que els trobem sorprenentment a prop de nosaltres, de la nostra llengua actual, radicalment vius.

Pròleg dels autors

 

Ref. 22
Llibres o cigarrets
George Orwell
Traducció de Dolors Udina
Viena

Un dia, un amic de George Orwell es va adreçar a un grup de treballadors d’una fàbrica per preguntar-los per què no s’interessaven més per la secció de llibres del seu diari (sobretot considerant que llegir els podia fer menys vulnerables davant el patró), i un dels obrers li va respondre que ells de cap manera s’ho podien permetre (però bé que, tal com va observar el periodista, no dubtaven a gastar-se els diners en altres coses, com ara cigarrets o apostes al canòdrom). En tenir coneixement de l’anècdota, Orwell va decidir desmuntar aquest raonament fent càlculs reals sobre el que li havien costat tot els llibres que tenia per casa i el que haurien pogut representar convertits en cigarrets.
   En aquest recull d’articles periodístics dels anys quaranta, l’autor de La revolta dels animals i 1984 explora diversos temes sobre el món del llibre, les llibreries, la professió del crític, les motivacions de l’autor, el poder de la censura i la llibertat de premsa.
   Esmolats, divertits, combatius i enginyosos, els articles d’Orwell ens donen les claus per entendre l’evolució (o, en molts aspectes, la involució) que ha experimentat la societat i la cultura al llarg de l’últim segle.
   —Jordi Palmer, «Llegim o fumem? Orwell té la resposta»

 

Ref. 23
Combats singulars. Antologia del conte català contemporani
A cura de Manel Ollé
Quaderns Crema

Es preguntava Philip K. Dick si els androides somien ovelles elèctriques. I això és gairebé tan estrany com demanar-se què deuen somiar els contes que circulen avui dia per una llengua neollatina del nord-est de la península ibèrica. ¿Somien altres contes que lluiten entre si o malsons gravats al revers de les lletres que esperen immòbils dins del llibre que els arribi el lector? No hi busquin aquí la resposta. En qualsevol cas no esperin trobar-hi gaire res més que un manat de ficcions fascinants i colpidores amb textures, mapes genètics i coloracions singulars. Combats singulars aplega una constel·lació de disset contes escrits en català en els últims vint anys.
   Amb contes de Josep M. Fonalleras, Gabriel Galmés, Pere Guixà, Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Empar Moliner, Imma Monsó, Quim Monzó, Vicenç Pagès, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Sebastià Perelló, Ponç Puigdevall, Jordi Puntí, Toni Sala, Francesc Serés, Màrius Serra

 

Ref. 24
Marques que marquen. La curiosa història de les marques més conegudes 
Ramon Solsona
Pòrtic

Ramon Solsona ens revela els secrets i les curiositats que amaguen moltes marques que estan o han estat presents en la nostra vida quotidiana. A través de personatges històrics, trames familiars i anècdotes curioses, Ramon Solsona ens explica, amb amenitat, rigor i humor, el perquè de cada nom comercial. Desfilen pel llibre marques de galetes, de motos, de vermuts, insecticides, màquines de cosir, cotxes, cerveses, medicaments, iogurts, cigarrets, joguines, productes de bellesa, bolígrafs, licors, gelats, companyies d’assegurances… Una interessantíssima “onomàstica comercial” i una memòria sentimental, il·lustrada amb enginy pel dissenyador gràfic Miquel Puig.

Cinc ‘Marques que marquen’ a RodaMots

 

Ref. 25
Personatges convertits en paraules
David Paloma
Barcanova

Llibre singular, que permet descobrir quins personatges s’amaguen darrere paraules com jacuzzi, quinqué, rebeca, sequoia… i 150 més. En llegiràs els trets principals de la seva vida i de la seva obra, et distrauràs amb la història de cada paraula i fins i tot podràs sorprendre’t amb una colla de curiositats inaudites.
   Personatges convertits en paraules és un llibre d’epònims, és a dir, de noms propis que acaben convertint-se en noms comuns. Per això fa gràcia adonar-se que un casanova és un home seductor (Giacomo Casanova s’enamorava de totes les dones que coneixia); que una veu estentòria és una veu fortíssima (Stèntor cridava tant com poden cridar cinquanta persones juntes); que un ravatxol és un infant entremaliat (Ravachol era un anarquista francès), o que qui porta unes manolo porta unes sabates de categoria (el dissenyador Manolo Blahnik és dels pocs personatges vius que té un epònim).
   Benvolgut lector: deixa’t seduir per epònims nacionals com piquiponiana i internacionals com platònic, epònims que caduquen, com zepelí, i epònims gairebé perennes, com watt o volt o acadèmia. El coneixement no està renyit amb la curiositat.

 

Ref. 26
Per què diem…? L’origen de 100 dites populars
Albert Vidal
Albertí

Us heu preguntat mai per què utilitzem, de manera espontània, expressions com ara afluixar la mosca, escampar la boira o passar per la pedra?
   Per què ens referim a l’any de la picor o a la quinta forca? Per què som de la màniga ampla o fem campana?
   Us presentem, doncs, l’origen d’un centenar de dites habituals en la nostra parla quotidiana, frases fetes que col·loquem a tort i a dret, sovint sense conèixer la procedència. Esperem no estar carregats de punyetes en el nostre propòsit. Tampoc volem cantar la canya a ningú, ni molt menys donar gat per llebre. Només provem de no perdre el fil i posar els punts sobre les is, sense necessitat de passar per uns set-ciències. I esperem fer-ho sense necessitat de treure el sant Cristo gros.

Cinc expressions de Per què diem…? a RodaMots 

 

Ref. 28
Lot especial: qualsevol opció del grup 0 + qualsevol llibre o disc del grup I

 

Ref. 29
Vegeu més títols aquí que ens queden d’arreplecs anteriors. Marqueu diverses opcions per ordre de preferència!

 

III. Per als donatius de 35 euros o més

Ref. 31
Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal
Enric Iborra
Viena

Aquest llibre recull el dietari de les classes de literatura universal impartides per Enric Iborra a l’IES Lluís Vives de València durant el curs 2010-2011. S’hi havia de tractar un temari que incloïa des de les literatures de l’antiguitat fins a la novel·la del segle XX, passant per la literatura medieval, el romanticisme i la novel·la realista, el simbolisme i el surrealisme… un oceà de lectures tan ampli i inabastable que finalment es va decidir que les classes es podien concentrar en sis obres clau: Èdip rei, l’Infern de Dant, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal i La metamorfosi de Kafka.
   Un son profund ofereix al lector un itinerari revelador a través d’alguns dels temes i de les obres fonamentals de la literatura universal, pensant especialment a copsar l’interès d’un grup d’adolescents que tot just comencen a iniciar-se en el plaer de la lectura.
   «Un llibre seductor i engrescador que animarà i consolarà tots aquells que ara per ara estan una mica aclaparats pel panorama actual de banalització constant de la cultura.» —Sam Abrams

 

Ref. 32
Les cançons de la nostra vida
Pep Blay
Rosa dels Vents

Voleu descobrir què calia tombar, en realitat, segons la primera versió de la lletra de «L’estaca» de Lluís Llach? O què mirava Jaume Sisa quan va tenir un despreniment de retina que li va impedir estrenar Nit de Sant Joan? De què parlava l’himne de Catalunya que havia de substituir «Els Segadors» perquè un grup d’intel·lectuals considerava que allò de «bon cop de falç» era una incitació a la violència?
   La resposta a aquestes preguntes i a moltes altres és el que es pot llegir a Les cançons de la nostra vida. Anècdotes sucoses i divertides que s’amaguen rere les cançons populars que han marcat les nostres vides: des dels clàssics de Serrat fins als dels Manel, des d’Els Pets fins als Txarango, des d’«El meu avi» fins al «Fum fum fum», tot un seguit històries d’amor, desamor, festa, protesta, de pares i fills, de pàtria, sexe, cotxes, futbol… El reflex de la idiosincràsia d’un poble a través de la música i tot allò de divertit que provoca l’atzar quan s’encreua amb les marcades personalitats dels creadors més destacats del país. 

 

Ref. 33
Una vida articulada
Josep Maria Espinàs
La Campana

Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta.
   «La vida fuig i no s’atura una hora», va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M’agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina.
Perquè la vida sí que s’atura, admirat Petrarca. El que no s’atura és el temps. La vida s’atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la.
   Carrego lentament la pipa. L’encenc. S’enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener.
   Gener és una paraula que prové del llatí janua, que significa «porta». Obro ara la porta d’aquesta hora nova. La vida sempre escriu.
   És el temps el que esborra.  —Josep M. Espinàs
   «La gran audàcia de Josep M. Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible. Aquesta selecció de 36 anys d’articles m’ha fet descubrir un Espinàs nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d’un glop ha tingut en mi un efecte molt intens». —Jordi Graupera

   

Ref. 34
Paraules en xarxa. Paraules rescatades
A cura de Juli Jordà Mulet

Què passa quan unes quantes persones diuen i comparteixen paraules que s’estimen? Bé, paraules, expressions, cançons, jocs…
   El que passa és que s’ho passen bé, recorden fets de quan eren menuts, reivindiquen, aprenen paraules que no coneixien i, de més a més, fan que totes les paraules dites siguin ben vives altra volta.
   «Paraules en xarxa és una bona eina per recuperar paraules que deien els nostres avantpassats i que estem oblidant.» —Josep Miquel Bausset

 

Ref. 35
El valencià de sempre
Eugeni S. Reig
Bromera

D’allò més útil per a qualsevol lector –aficionat o tècnic, professor o alumne–, aquesta obra demostra que la llengua és un recurs molt ric i alerta del perill d’empobriment del valencià. Per això també proposa un model a seguir per a protegir el cabal lèxic que atresora la nostra llengua.
   El valencià de sempre conté 740 entrades noves que s’afigen a les 1.440 entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, que ara presenten afegits i accepcions noves. A més, la major part de les entrades, tant les antigues com les noves, incorporen exemples literaris d’autors valencians.
   «Eugeni S. Reig ha fet aportacions molt originals i meritòries, amb què ha despertat consciències i ha aclarit vicis i errors, sobretot pel que respecta a la fraseologia» —Josep Palomero

  

Ref. 36
El metge del rei
Joan Olivares
Bromera

«Pocs dies abans que jo haguera nascut, l’àvia somià que la meua vida seria plena de grans honors fins que un dia deixaria de ser-ho…» A les acaballes dels seus dies, el metge Lluís Alcanyís recorda la seua infantesa a Xàtiva, un temps d’amistat i aprenentatge, però també de dubtes sobre si preservar la religió jueva dels avantpassats o confirmar la fe cristiana en què l’han educat. 
   Després d’haver estudiat a Nàpols, d’haver estat un dels metges més destacats de la Corona, fundador de l’Estudi General de València –la futura universitat–, escriptor, amic de prínceps, reis, bisbes, i papes…, ara les flames de la Inquisició l’amenacen perillosament.
   En aquesta novel·la, Premi Enric Valor, Joan Olivares recrea un moment clau de la nostra història a través de la mirada sàvia d’un dels seus protagonistes. Un metge que dubta i estima, que valora la llibertat de pensament per damunt de tot i que, precisament per això, patirà amb cruesa l’embat de la intransigència.

 

Ref. 38
Lot especial: qualsevol opció del grup 0 + qualsevol llibre dels grups I o II

 

Ref. 39
Lot especial II: dos dels títols que trobareu aquí… marqueu diverses opcions per ordre de preferència!

 

Torneu a la pàgina inicial de la campanya