L’origen d’aquesta expressió, que d’entrada tenia un sentit no metafòric sinó literalment cromàtic, es remunta a l’Església primitiva. Aquesta va anomenar el diumenge que segueix al de Pasqua com el dominica in albis deponendis (o depositis), és a dir, ‘diumenge en què s’han de deixar (o s’han deixat) els (vestits) blancs’. I és que aquell dia els catecúmens, o neòfits, batejats dos dissabtes abans (a la vetlla pasqual), deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. Els que no acudien al bateig —s’entén per falta de preparació o mal comportament— continuaven si més no metafòricament amb les túniques blanques, és a dir, in albis, un sentit de privació i mancança que es degué ampliar a altres usos.
- Hic et nunc. Aquí i ara… encara parlem llatí, de Josep Manuel Udina, Pere Led i Toni Batllori (Barcelona: La Vanguardia, 2013), pàg. 116
Comentaris recents
cara de pomes agres
Segons recull la Paremiologia catalana comparada d...
cara de pomes agres
Llegint el llibre Me'n record d'Emili Man...
babel
Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüístic...
babel
Hi ha un llibre de Joan-Lluís Lluís que en parla...
anar lluny d’osques
Jo conec l'expressió "anar errat d'osques", feta ...