Francesc Grau Viader

El nombre de captius era més crescut cada vegada. Milers de soldats republicans queien diàriament en poder de l’exèrcit franquista que, sense massa dificultat, s’anava apoderant de Catalunya. Durant els dos anys i mig de guerra la propaganda feixista, pura demagògia, havia creat un clima tens, fomentant l’odi i l’esperit de revenja, la qual cosa aconseguí que els vencedors no se sentissin satisfets amb els èxits assolits sinó que, a més a més, anhelaven infligir un bon escarment als qui havien fet tan dificultosa una victòria que, finalment, tenien a l’abast dels seus fusells. Estaven disposats a aplicar dures represàlies als vençuts i no permetien que ningú escapés a la seva justícia triomfalista. Tothom era considerat enemic acèrrim mentre no demostrés el contrari d’una forma fefaent. Moltíssims presoners que simpatitzaven amb els militars sublevats però que per raons estrictament geogràfiques s’havien vist obligats a incorporar-se a les files governamentals, passaven indiscriminadament pel filtre purificador dels camps de concentració. Descomptant els qui durant la retirada es dirigiren a casa seva, on van romandre-hi amagats fins que als camps de concentració, plens a vessar, no fou possible encabir-hi ningú més, es pot dir que els homes de mitja Espanya hagueren de sofrir la vexació dels camps de concentració i batallons de treballadors. Faltaven espais amplis per retenir tanta gernació, es necessitaven edificis que oferissin la màxima seguretat, en evitació de possibles fugues, i que disposessin d’una bona esplanada on efectuar les formacions a les quals els internats eren sotmesos diverses vegades el dia. Mentrestant es procedia a la creació de nous camps de concentració i s’ampliaven els ja existents, s’habilitaren antics convents, fàbriques inactives, grans magatzems i, en general, tots els locals que tinguessin unes característiques aptes per acomodar-hi uns milers d’homes.

Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014 [1981]), pàg. 62-63