Felícia Fuster: “Fosca”

 

 

Fosca

 

Felícia Fuster

 

 

A M. M. M.

amb admiració i afecte

 

Obscura,

fosca em van fer,

embolcallada amb els secrets

de la terra de sota.

Ni la dent

ni l’aixada, ni els trànsits

de l’arrel,

no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.

Fosa en el pensament, encara tinc

la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.

Ocell rasant, amb cabellera d’ales,

la llum vesteixo

gelat sobre la pell, un foc de lluna.

Pel cel mullat de núvols,

quasi per joc,

el sol endiumenjat

no em pot fer anar endarrere,

ni tibant-me —potser de massa lluny

i poc— un pany de vida que enlluerni.

Per fora, fosca,

obscura sembla que em van fer:

molí aturat

amb aspes desbocades

desesperadament;

torrent golut, rodolant, cec,

que es deixa caure

en el bressol immòbil de la nit

per afegir el silenci

i fer cant nou.

Obscura he corregut, potser amagant-me

darrere el fil del somni

interromput, dormint

en els cabassos buits, en les esperes

de les àvies

que guien

amb mans de vent, els trèvols, els tresors

extenuats

de primaveres caducades.

Un dia

m’he despertat com d’una mort petita,

intranscendent. He vist, de sobte,

el món. Distret. Obscura

m’he sentit: una glopada, una embosta

d’espai perdut. Un sanglot

m’ha penjat, allunyada,

sobre una branca dura

de ferro mal forjat,

aquí on m’estic, nua de temps,

amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,

obscura.

Fosca, meticulosament. I viva. 

  

Aquelles cordes del vent (Barcelona: Proa, 1987), pàg. 14-15