En perill d’extinció, de Pau Vidal


 

En perill d’extinció, de Pau Vidal


 

[PVidal_ext.gif]

 


Pau Vidal és crucigramista, narrador i traductor de l’italià (Andrea Camilleri, Erri de Luca, entre d’altres). Té l’oïda fina i el sismògraf dels mots sempre a punt. Per això era tota una garantia encarregar-li una versió catalana del Cent mots à sauver del televisiu Bernard Pivot, un llibre que ha fet salivar milers de francesos a partir del programa espriuà. En perill d’extinció (Empúries) és la versió pauvidaliana de l’inventari pivotesc, tal com el subtítol aclareix: 100 paraules per salvar (i que ningú no vulgui tocar la pera amb el per a, que no toca). ¿Salvem els mots?, sembla preguntar-se. Doncs salvem-los, però ben salivats. I s’hi posa sense manies, de la a a la xeix, és a dir, d’alto les seques a xampany. Cent paraules o expressions genuïnes que, segons el criteri pauvidalesc, cada cop circulen menys. El lector hi troba el mot, posem Fotimer, explicat pel gourmet Vidal com qui parla d’una menja exquisida, sense oblidar-ne l’origen -l’etimologia de fotimer és una joia: prové de l’expressió fot-n’hi més-, una cita docta que en contextualitzi l’ús -aquí el gran Blai Bonet a Míster Evasió– i, en alguns casos, una curiositat afegida que Vidal acosta a la cabriola verbal tot anomenant-la Iepa-la -en el cas del fotimer, un mot bessó, ja extint, que es deia fotral, però hi ha un fotimer de iepa-les més gloriosos, com el de Paperina, en el qual es constata que la nostra expressió fer el paperina pren volada a Itàlia, atès que un papero és un ànec, fare una papera vol dir espifiar-la, de l’ànec Donald en diuen Paperino i sa xicota Daisy és la Paperina.

En perill d’extinció és un llibre molt estimulant i reeixit perquè venç la por a la inevitable mort del mot amb un cant carnavalesc a la vida de la dida. Aposta per expressions com festejar en comptes de sortir, i renyir en comptes de tallar. O treballar de valent en comptes de l’anglicisme treballar dur. O paio o tu en comptes de l’omnipresent tio. Els calcs del castellà i de l’anglès han arraconat moltes expressions genuïnes de gran rendibilitat. Només cal pensar en el llur, al cel sia, o en d’altres monosíl·labs ferits: ca!, cal, las, mec, rai, tec, ves. Vidal afina l’eina amb l’ajut dels exemples que contextualitzen cada mot. En surt una veritable crestomatia que invoca a autoritats indiscutibles com Carner, Sagarra, Foix, Fabra, Pla o Bertrana però que no oblida Salvat, Fages de Climent, Pujols, Vayreda, Folch i Torres, Pitarra, Vallmitjana, el Papitu o fins i tot les escenes barcelonines d’Emili Vilanova.

 

Extret de la secció Recomanacions de verbalia.com