Joan-Carles Martí i Casanova

Els voltors
Miquel Adrover (Campos, Mallorca: Roig i Montserrat, 2004)

Acomanada
a llops e cans
buytres, milans,
corps e voltôs
per guardadôs.

Jaume Roig, Spill 13225

Com sabeu, un voltor és un ocell molt gros, negre o molt fosc, que viu per les roques altes i s’alimenta sobretot d’animals morts. Amb Els voltors, en Miquel Adrover retrata la fuita rabiosa pels desigs de la carn que sotgen l’ànima de l’home més mascle i més orfe. L’home tendre i amorós que tot ho perd i, per això, es perd ell mateix. L’home acorralat, l’home decebut, l’home traït que es revolta davant la pèrdua irremeiable i incomprensible alhora, que aprèn com, dintre seu, la sofrença pot tornar-se en una font inesgotable d’un plaer indescriptible i luxuriós, més enllà de tots els límits i de totes les fronteres establertes. Aquesta novel·la, de tan carnal, eleva l’esperit per damunt del comú dels mortals i els fa grandiosos en les seves petites misèries. Perquè el tacte i el palp d’altri i la pruïja testicular és la prova més irrefutable de l’existència d’aquest esperit suprem que ens llança al món a la seva imatge i semblança. Ja ho deixà escrit el vell Ausiàs: “La carn vol carn”, i quan la carn ens falta no freturem per cap altra cosa que carn no siga. Per això, el súmmum del desvergonyiment és la carn retrobada, i la possessió de la carn sempre és una follia joiosa per a la ment.

Som, amics meus, davant la gran novel·la contemporània de Mallorca, tan allunyada de George Sand i del seu Un hiver à Majorque i de la gran prosa que es fa, a l’hora d’ara, a les Balears. Si la Sand alcés el cap, se sentiria provinciana davant aquest intel·lectual illenc que, en plena maduresa, ens ofereix la prosa més fresca de les lletres catalanes. Perquè, a vegades, l’espera profitosa produeix aquests vins assolellats sota els quals hi reposa la mare millor. Adrover ens escriu, descriu i descobreix una illa complexa al bell mig d’un univers literari únic i compacte, impecable en les formes, d’una riquesa sense límits en la llengua i d’una trama ben pensada i millor menada. Una illa ancestral es converteix en l’aparell reproductor i vivificador del planeta mitjançant la força del mascle ferit i pudent que necessita boçar i renovar-se per a retrobar-se. Un ésser que vaga sol però que no divaga i que se solla per a sentir-se viu. Així, en la solitud del qui assaja de comprendre allò que no té explicació, el mascle de totes les virtuts perdudes, i de tots els vicis descoberts i retrobats, s’imposa amb la força precisa i constant al llarg d’un relat llarg que requereix atenció i mesura. I allò que sobta és que el Mateu no deixa mai de ser un ermità amb ermàs o sense, a la vila, a la plana o la serra més enlairada.

¿Us creureu que vaig llegir aquesta novel·la el dia més calorós del darrer mig segle, a les costes d’Elx, quan el termòmetre arrapava els quaranta-dos graus, prop de la torre medieval del Pinet? Aquesta novel·la i els seus personatges s’endinsen amb mi per les ones cada vegada que m’hi capbusse per a llevar-me de damunt la calor intensa que em brolla endins i enfora. I ho faig fins a vuit vegades mentre no aconseguesc llevar-me del cap el darrer paràgraf que em persegueix mar endins. Hi ha novel·la que passa a formar part de la memòria literària de qui la llegeix. I aquesta n’és una, tot i que l’anterior, La marrada, ja m’havia revelat la personalitat rica i complexa de l’autor. Ara, el fil no s’hi trenca mai, des de la primera fins a la darrera plana, i l’aranya tix amorosament la seva teranyina mentre la història es descabdella fins a envoltar-te en el seu parany irresistible. En aquesta mar novel·lesca catalana, amansida amb ferum de llençol massa net i planxat, feta d’estovalles de paper, amb perfums aigualits que produeixen picor i granulla, ¿quina altra cosa podem fer sinó és donar la benvinguda a aquesta ampolla d’alcohol del noranta-sis que diu allò que altres voldrien però no s’atreviran mai a dir? No s’hi espanta ningú que no vulga ésser espantat, però com no es poden saltar escenes, senzillament, no se’n salten, en un acte d’autocensura que seria fal·laç i castrador.

L’autor, amb un domini estrany, ocupa aquest espai precís que és la geografia, la llengua, la botànica, la biologia, l’antropologia i la psicologia de l’home despullat de tot el que no siga la seva homenia. Perquè el mascle de l’espècie, el qui sap estimar i ser amorós alhora, l’ésser més majestuós de les fondàries de l’illa i de la vila d’Onxa, ha de deixar-ho tot i davallar sobre la ciutat tentacle de la badia. I es trobarà amb una petita galeria d’éssers humans que pateixen i gaudeixen alhora i que l’atrauran cap a la carn humana amb independència de qualsevol afiliació sentimental, fília o fòbia. Perquè a les nits tan sols hi ha fantasmes del despús-ahir i de l’estimada que et sotgen i et deixen impotent. Aquests són els voltors que tot ho devoren, els voltors d’antany que t’amarren en la cel·la resclosa i pudenta. I l’autor, amb el mestratge i el domini d’una prosa magistral que et reconcilia amb el passat i el futur de tota la catalanitat, com a bocí indestriable de la cultura universal, dibuixa el retrat de la fera abandonada als impulsos de la regeneració interna, que naix de la descoberta i de l’obertura a uns plaers profundament blasmats per la moral a l’ús i la tradició, però que fan que l’ésser humà es retrobe amb la carícia i l’esguard directe d’un altre ésser humà. Que els éssers humans hagen de llogar-se per a poder fer-ho, sense vergonya, és la tristum i l’amargum infinita que ens embarga perquè les que més donen són sempre les més putes.

I Déu què hi pinta, en aquesta esfera? El Déu d’aquest relat se sap posseïdor de la clau que obri tots els panys i confia, com sempre, en el temps que tot ho guareix i en la tasca feta per una gernació immensa de ministres elets pels seus profetes i apòstols. Però els voltors tenen ànsia per una carn que, tot i que viva, sembla haver mort temps enrere, centenars de fulls enrere, amb la mort de la meitat millor que ens acompleix i ens completa des dels temps de la mitologia de les cavernes. Perquè, digueu-m’ho vosaltres, què és la vida si no és el rebedor del cicle de la vida; la seva primera passa. ¿I el cicle de la vida, no ha de consistir a donar als vius allò que és dels vius per a donar sentit i raó a l’única forma de vida que mereix ser viscuda? I l’amor, aquell que fou i no torna, haurà de tornar i tornarà perquè aquesta és la il·lusió de l’espècie en la seva immortalitat somiada. Per això el cicle no s’acompleix mai mentre la il·lusió no se n’empara.

Per tant, observareu que no us descric, ni gens ni mica, la consueta d’allò que passa al llarg d’una novel·la que, amics meus, marca la consolidació d’un autor d’alè universal tot i que pregonament terrassà i onxà. Deixeu-vos endur per aquest ocell fosc, de cap pelat i amb el coll voltant de plomes llargues; per aquest carnisser menjador de carn crua —insistesc que el vell Ausiàs cantava com la carn vol carn— que viu per les roques altes i s’alimenta, sobretot, d’animals morts, malgrat que, com és sabut i difós, vius i morts som tots estadis diferenciats de la vida eterna i tots portem, si és que cal, la redempció dins nostre.

Joan-Carles Martí i Casanova
Elx, 27 de juliol de 2003

Els voltors va ser reeditada el 2011 per Voliana Edicions