Joan-Lluís Lluís

Se sol dir que, a les reunions familiars, per no fer malbé la convivència, val més evitar de parlar de política, de religió i de sexe. En alguns indrets, cal afegir un quart tabú: cal no parlar-hi de llengües. Pot sorprendre pensar que Noruega —país pacífic, d’un alt nivell democràtic— és un d’aquests indrets. Però de seguida que dos noruecs comencen a parlar de lingüística, hi ha un perill d’enfrontament verbal, o de col·lisió poc elegant contra altres noruecs. No qüestionen els drets lingüístics oficials dels quaranta mil samis ni dels vuit mil kvens. Parlen del noruec. A Noruega, de fet, cohabiten dues llengües oficials: el noruec i el noruec. Un afany molt admirable de respecte envers diverses maneres de parlar la mateixa llengua va empènyer els noruecs a dotar dues formes dialectals del mateix grau d’oficialitat. La igualtat d’aquestes dues formes davant la llei data del 1885, és a dir, vint anys abans de l’accés a la independència de Noruega, i la seva cooficialitat va ser adoptada el 1929.

La primera d’aquestes formes s’anomena bokmål (literalment, «llengua dels llibres»), antigament coneguda com a riskmål («llengua del reialme»); és bastant propera al danès, llengua que va ser oficial a Noruega durant més de quatre segles. La segona s’anomena nynorsk («nou noruec»), antigament coneguda com a landsmål («llengua de la terra»), i és una síntesi, realitzada al segle XIX, de diferents formes dialectals encara vives avui. El bokmål és, de lluny, la llengua més parlada i, sobretot, com ho indica el seu nom, escrita (un noranta per cent dels llibres publicats i la majoria de diaris i revistes són en bokmål). Ningú no sembla contestar que cada noruec pugui parlar la forma dialectal que millor li convingui, però molts parlants del bokmål creuen que l’oficialitat del nynorsk és una complicació innecessària per a la majoria de la població (i els estrangers arribats a Noruega solen compartir aquesta opinió). Per això, molts parlants del nynorsk se senten en estat de resistència i tenen por que la seva manera de dir el món desaparegui sota la pressió de tendències uniformitzadores de tipus jacobí suau.

Així doncs, els poc menys de cinc milions de noruecs poden fer gala d’entendre tant el danès com el suec (mentre que suecs i danesos no poden entendre la llengua de l’altre) i tenen, a més, un sistema d’aprenentatge de llengües que fa que parlin gairebé tots l’anglès, i a vegades l’alemany. Poliglots però cerca-raons en debats interns, els noruecs són més sorprenents del que els tòpics poden fer pensar. Fins al punt que els intents d’unificar les dues formes de noruec en una de sola, el samnorsk («noruec comú») han anat fracassant, tot i que les enquestes d’opinió diuen que una majoria de noruecs hi estarien a favor. Aquest fracàs sembla haver estat originat sobretot per partidaris del bokmål, que acusaven els lingüistes encarregats d’aconseguir la síntesi entre les dues formes d’haver fet massa concessions al nynorsk i, fins i tot, a la versió —no oficial— més purista d’aquesta forma, anomenada, és clar, høgnorsk («noruec pur»). Avui, bokmål i nynorsk s’ensenyen a totes les escoles i tots els noruecs han de poder parlar ambdues formes, si més no teòricament. Com a mínim, han d’entendre’s els uns als altres. Però, en realitat, molts noruecs reneguen, en veu alta o interiorment, quan han de parlar l’altre noruec.

Joan-Lluís Lluís, A cremallengua (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 87-88