07/100

Per Nadal, cada ovella al seu corral

El refrany fa referència al retrobament familiar (el corral) característic de les dates nadalenques: temps de descans, de festa i de compartir. El dinar de Nadal constituïa l’àpat familiar per excel·lència, el que reunia a la taula paterna els fills absents (cada ovella). La metàfora funciona perfectament entre les parelles corral/casa i ovella/persona.

     És un refrany del calendari recollit bàsicament al Principat de Catalunya, encara que conegut en altres indrets de parla catalana. Hi ha algunes variants formals i antigament la parèmia tenia dues clàusules, de les quals ha perviscut majoritàriament només la primera: Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva. Aquesta dicotomia Nadal/Sant Esteve apareix en altres refranys del calendari, com per exemple en el cicle de l’allargament del dia, quan diu Per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre. Una altra variant ben curiosa: Per Nadal, cada perdiu al seu niu. També s’aplica a les festes de Pasqua i la parèmia diu que Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral. També en alguns llocs diuen Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company, en referència a les celebracions més importants de les festes de Nadal.

     Segur que hi ha un fum més de dites referides al Nadal, però potser no tan populars com aquesta. Apuntem-ne, però, alguna, que ja veureu que n’hi ha de referides al fred: Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió, i bon Nadal que Déu ens dó, o El fred cabal, un mes abans i un mes després de Nadal, o Fins el dia de Nadal no és hivern formal a l’activitat desenfrenada de la cuina per preparar el gran àpat: El forn, per Nadal, no para un instant, o És dia de Nadal, salsa, gallina o gall farcit, tant si és pobre com si és ric, per a aquell dia mai falta, La fornada de Nadal se n’emporta mig costal. I el refranyer també destaca la nit de Nadal: La nit de Nadal, la festa dels estels, i la festa major del cel o La nit de Nadal la més llarga (o la més estelada, o la més clara) de l’any.

     També n’hi ha força que relacionen Nadal amb Carnestoltes, la següent festa important del calendari. Acabades les festes de Nadal, cal comptar els dies que queden per a la següent festa: De Nadal a Carnaval, set setmanes, tant se val o De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes.

Expliquen que al Capcir diuen moltes coses diferents de la resta. La primera que esmenten és que aquí es diu íu i tö, i de Matamala en avall, jo i tu. Amb la -ö-, els capcinesos guanyen una vocal. Les dones comencen a referir peculiaritats. «Les trufes aquí són tröfes… i als Angles, patanes. I els gavatxs en diuen patales.» Jo em converteixo en un representant del món exterior al Capcir:
     —Vosatros diseu una mica, i nosatros un poc; vosatros nascut i nosatros naixit; vosatros sucre i nosaltros söcre…
     Llavors passen als refranys:
     —Per Nadal cada feda al seu corral. No ho dieu vosatros això?
     —La dita sí, pero feda no, és paraula gavatxa; diem ovella.

Eugeni Casanova, Viatge a les entranyes de la llengua.
De la riquesa a l’agonia del català (Lleida: Pagès, 2003)

Vots: 215 (17,8%)
 

Per Nadal, cada ovella al seu corral és un disc de nadales del grup Rovell d’Ou enregistrat el 1989.
 

Etimologia de corral — Probablement d’un llatí vulgar currale, derivat arcaic de currus, ‘carro’; de ‘lloc per als carros’ es pogué passar fàcilment a ‘lloc per a les cavalleries i altres animals’.

Publicat a El Punt Avui el 13 de desembre del 2012 — © Jordi Soler

12/100

Per Santa Llúcia, un pas de puça;
per Nadal, un pas de pardal;
per Sant Esteve, un pas de llebre

Tornem al calendari, que, entre els participants en el Top ten, tant com en la cultura tradicional, té i ha tingut sempre un paper decisiu. Aquest refrany s’inscriu en el cicle de l’allargament del dia. Els estudiosos el relacionen amb Santa Llúcia (13 de desembre), ja que per aquestes dates podem començar a observar que el dia creix.

     El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que la nit de Sant Joan és la més llarga i el dia de Nadal el més curt. I per expressar aquest allargament del dia gairebé imperceptible, fa referència a salts de diversos animalons que en puguin deixar constància: Per Santa Llúcia, un salt de puça; Per Nadal, un pas de pardal; Per Sant Esteve, un pas de llebre; Per Ninou, un pas de bou, etc.

     Tots aquests refranys van recollits en una cantarella que, depenent dels indrets i llocs on es recorda o recull, s’allarguen o escurcen amb més o menys elements. Tant és així que cada un dels seus membres ha arribat a funcionar com un refrany independent dels altres.

     I ara ens demanem: com pot ser que per Santa Llúcia, que s’escau el 13 de desembre, el refranyer comenci a creure que el dia s’allarga, si encara no hem arribat al solstici d’hivern?

     Ja hem dit en diverses ocasions que el refranyer és «elàstic», una mica mentider, i que es fa venir les coses al seu terreny com li interessa i quan li convé. Però en aquest cas no és així i hi podem trobar un parell d’explicacions plausibles.

     Una ens ajuda a acotar l’antiguitat del refrany, anterior a la reforma gregoriana del calendari, el 1478. Ens ho explica Joan Amades. Mentre va ser vigent el calendari julià, el calendari meteorològic es va anar desfasant respecte del calendari astrològic. Amb la reforma de finals del segle XV i l’adopció del calendari gregorià (el que seguim actualment, per entendre’ns), es va resoldre aquest desfasament traient d’una tacada deu dies del calendari. Fins aleshores, el 13 de desembre no corresponia a la data meteorològica corresponent, sinó que calia sumar-hi els deu dies de desfasament que arrossegava i corresponia al 23 de desembre, quan realment, passat el solstici d’hivern, el dia es començava a allargar.

     Una altra explicació possible és que, encara que quan es comença a fer clar encara no és més d’hora (el sol va sortint cada dia una mica més tard fins a la segona setmana de gener, i a partir d’aquí matina cada dia una miqueta més), sí que comença a haver-hi més hores de sol, perquè el sol es pon més tard i per tant hi ha un lleu increment de l’estona diürna.

«Per Santa Llúcia, un pas de puça», «Per Nadal, un pas de pardal», «Per Sant Esteve, un pas de llebre» i «Per Any Nou, un pas de bou». Aquestes dites populars defineixen molt bé com a partir de mitjan desembre les tardes guanyen minuts de sol. Molta gent està convençuda que el dia 21 de desembre és quan el sol es pon més d’hora, però no és cert. A partir d’aquest dissabte, les tardes ja seran una mica més llargues.

Xavi Freixes, «Tardes més llargues» (Avui, 13 de desembre de 2007)

Vots: 135 (11,20%)
 

Per Nadal, pas de pardal és un disc de nadales catalanes de Rah-mon Roma (1995).
 

Etimologia de puça — Del llatí pulex, -icis, mateix significat, a través del català antic plural pulces, d’on el singular antic pulça i després puça.

29/100

Per Nadal, qui res no estrena, res no val

Fa referència a la tradició de mudar-se, treure les peces millors i estrenar per Nadal i altres festes grosses, com ara per Pasqua. Amb una interpretació més subjectiva, permet sospesar la posició econòmica de les persones per les gales i ostentacions que fan en les grans diades, com és ara Nadal o Cap d’Any.

     Actualment aquest refrany és un eslògan que va com l’anell al dit per justificar la febre del consum que hem de sofrir per la temporada de Nadal. Consumisme i valorar les persones pel que tenen i no pas pel que són. Ja diem tot sovint que els ensenyaments dels refranys no són sempre adequats o contenen veritables bombes de rellotgeria pel que fa al condicionament a través de missatges ben negatius. Això no treu, però, que, per conservar la tradició, no manqui d’un cert agradable regust històric l’eventual estrena d’uns mitjons o un mocador de mocar regalat per una teta.

     En castellà diuen, amb el mateix sentit, Si no estrenas nada en Navidad, ya sé cómo te va. I, d’una manera més subtil i sibil·lina, també fan servir una altra expressió sinònima més càustica: Al que veas en alpargatas por Navidad, no le preguntes cómo le va.

Aquell vespre, a la llitera, vaig lliurar-me de ple als meus sentiments. Era tota la meva vida prop de la mare, que revisava, en l’escalfor reconfortant de les mantes. Recordava, especialment, perquè les circumstàncies ho propiciaven, els meus Nadals d’infant, i trobava que era el Pessebre allò que els donava un especial encís. Per això els meus Nadals d’infant van associats principalment al Pessebre que ens feia la mare, al meu germà petit i a mi, la vigília de Nadal, després de sopar d’una esgarrapada. Quan l’havia acabat, nosaltres ens n’anàvem a dormir, i ella se’n tornava a cosir, perquè les vigílies de Nadal es vetllava al nostre taller de sastreria, fins a la matinada: els clients, benestants, es podien permetre seguir la tradició de fer-se un vestit o un abric: «per Nadal, qui res no estrena, res no val».

Pere Carbonell i Fita, Tres Nadals empresonats (1939-1943)
 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999)

Vots: 66 (5,48%)
 

Etimologia d’estrenar — Del costum de gratificar algun servei amb roba o coses d’ús personal sorgí el sentit d’‘usar o fer alguna cosa per primera vegada’ i el postverbal estrena (del llatí strena, ‘presagi’, ‘obsequi que es fa en dia de festa perquè serveixi de bon auguri’) amb l’accepció d’‘ús o realització d’alguna cosa per primera vegada’.

     Una altra estrena que voldríem contribuir a rescatar de l’oblit és la referida a la tallada de cabells que fa el barber, com ens recorda el Diccionari català-valencià-balear: «Donar o fer l’estrena: donar un copet al cap o al clatell d’un que acaba de tallar-se els cabells (Barc.). S’hi acostà, li pegà un copet al cap com si li donés l’estrena».  

Víctor Pàmies i Jordi Palou, Els 100 refranys més populars,
4a edició (Valls: Cossetània, 2012), pàgines  28-29,  39-40, 78-79