Del ‘cicerone’ italià a ‘ciceró’

El meu amic es referia al mot cicerone ‘persona que mostra als forasters les antiguitats, etc.’ No és pas per l’eloqüència i el saber de Ciceró que el seu nom va servir per a designar el ‘guia turístic’. El mot procedeix de l’italià i és suficient de pronunciar-lo a la italiana, és a dir txitxerone, per a veure el gran paper que l’expressivitat acústica —i també el bon sentit de l’humor italià, val a dir-ho— ha tingut en el canvi semàntic del mot i en l’èxit que ha tingut, perquè evidentment el nom evoca una estrident xerrameca repetitiva. Quan el mot es pronuncia a la catalana perd tota la seva gràcia; esdevé immotivat o més aviat mancat de solta. Vaig dir-li que em semblava una bona observació.

  • Joan Bastardas, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 117