El meu amic es referia al mot cicerone ‘persona que mostra als forasters les antiguitats, etc.’ No és pas per l’eloqüència i el saber de Ciceró que el seu nom va servir per a designar el ‘guia turístic’. El mot procedeix de l’italià i és suficient de pronunciar-lo a la italiana, és a dir txitxerone, per a veure el gran paper que l’expressivitat acústica —i també el bon sentit de l’humor italià, val a dir-ho— ha tingut en el canvi semàntic del mot i en l’èxit que ha tingut, perquè evidentment el nom evoca una estrident xerrameca repetitiva. Quan el mot es pronuncia a la catalana perd tota la seva gràcia; esdevé immotivat o més aviat mancat de solta. Vaig dir-li que em semblava una bona observació.
- Joan Bastardas, Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 117
Comentaris recents
eccehomo
Justament d'aquesta confusió en parla Vicenç Pag...
eccehomo
He sentit a gent gran utilitzar el terme "axioma" ...
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...