Diem estar més content, més trempat o més eixerit que un gínjol sense haver-nos preguntat si un gínjol és un animal, una planta o un pastor del Pirineu.

Expliquem-ho. El gínjol és el ‘fruit del ginjoler, de la grandària d’una oliva, rogenc i comestible’. Diuen que són molt bons. Jo no n’he tastat mai, però això no és obstacle perquè usi amb freqüència l’expressió més content o més trempat que un gínjol.

També diem eixerit com un pèsol o més eixerit que un pèsol. No en sabem gaire cosa més que dels gínjols, llevat que el fruit el coneixem bé gràcies a la secció de congelats dels súpers. Coneixem també la pesolera, però no sabem què respondre quan ens pregunten per què el català pren els gínjols i els pèsols com a paradigma de l’alegria. Amb la fusta del ginjoler es fan els instruments estrella de la cobla, les tenores, però això no justifica que el fruit sigui un barret de cascavells. Deixem-ho com un misteri més de l’idioma. No en ve d’un.

Ramon Solsona, A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 232

Xavier Marí, de Barcelona, ens ha fet arribar aquest interessant missatge:

Aquesta expressió l’havia sentida sempre a la meva mare (de família provinent de Sabadell) dita «més content que un xínxol», i així mateix ho dic jo (amb xeix inicial i intermèdia; de fet, la pronúncia és «xíny-xol»). (La meva mare i la seva distingien perfectament el so «j» de «x»).

L’Alcover-Moll, quan es refereix a «gínjol», no registra pas cap pronúncia «xínxol» enlloc. En tot el català central «gínjol», i en l’occidental, «tjíntjol», fins i tot a Castelló i Alacant. El Coromines diu explícitament que el nom del fruit del ginjoler és a tot arreu «gínjol» (només «guíngol» en algun lloc del Pirineu).

Les expressions «més content, més trempat, més eixerit que un xínxol» o «content, eixerit, trempat com un xínxol» no té aparentment cap sentit si es refereix al gínjol, el fruit d’aquesta planta. Fins i tot l’Alcover-Moll recull «córrer (o anar lleuger) com un gínjol: córrer molt de pressa (Empordà)». No sembla pas que una planta corri, més aviat està ben arrelada a terra… També a l’Empordà: «gínjol: cop donat al cap». No n’hi ha per estar gaire content… (?)

Tot plegat em fa pensar que a la millor aquestes expressions no tenen pas res a veure amb «gínjol», el fruit del ginjoler, a menys que amb aquest fruit es fes algun beuratge amb propietats euforitzants que fes estar content i eixerit…

Fóra interessant sapiguer (sic) si hi ha algú que digui o digués espontàniament «més content que un gínjol» o si realment sempre s’ha dit i es diu «més content que un xínxol», i també en quines contrades.

El Diccionari Aguiló recull «gínjola (Menorca): vencejo», o sigui, falziot. Home! Això ja lligaria més amb content, eixerit i córrer…

PS El meu pare li deia carinyosament «xinxolina» a la meva mare, mig en la intimitat, quan eren joves; com ara li podríem dir a l’estimada «cirereta», «maduixeta», etc. No pas «ginjolina»… sinó «xinxolina». El meu pare era nascut al barri de Gràcia, de Barcelona.