David Jou
Que la llum sigui pols, impalpables corpuscles
llançats veloçment per l’espai,
o sigui petites onades que van a trencar
a les platges secretes dels ulls,
o sigui, alhora, corpuscles i ones,
evoco
hores de fosca amb només un sol raig.
Prismes, pantalles i lents i miralls,
vidres i líquids!: un món transparent,
brillant,
per fer comprensible a la ment l’evident als sentits
—als ulls la claror, la calor a la pell.
Ah, teories:
xarxes que ens lliguen al món i ens el fan creure nostre!
—comprendre, vol dir posseir?:
o què pretenem quan l’amor per la llum
ens porta a tancar-nos en cambres ben fosques
a fer mil mesures i càlculs
mentre fuig, sobre els camps, l’esplendor de la tarda?
Joc d’ombres (Barcelona: Columna, 1988), reproduït a Paraula encesa. Antologia de poesia catalana
dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)
Comentaris recents
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...