David Jou
Que la llum sigui pols, impalpables corpuscles
llançats veloçment per l’espai,
o sigui petites onades que van a trencar
a les platges secretes dels ulls,
o sigui, alhora, corpuscles i ones,
evoco
hores de fosca amb només un sol raig.
Prismes, pantalles i lents i miralls,
vidres i líquids!: un món transparent,
brillant,
per fer comprensible a la ment l’evident als sentits
—als ulls la claror, la calor a la pell.
Ah, teories:
xarxes que ens lliguen al món i ens el fan creure nostre!
—comprendre, vol dir posseir?:
o què pretenem quan l’amor per la llum
ens porta a tancar-nos en cambres ben fosques
a fer mil mesures i càlculs
mentre fuig, sobre els camps, l’esplendor de la tarda?
Joc d’ombres (Barcelona: Columna, 1988), reproduït a Paraula encesa. Antologia de poesia catalana
dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)
Comentaris recents
mestre de cases
No descarteu que no estigui relacionada amb l'expr...
mestre de cases
Segons Trinidad Escudero Alcamí, que ha estudiat ...
mestre de cases
... allò semblava un sarau de dàlies. ???...
mestre de cases
—Espavila’t, perquè aquest ...
paret seca
I quan plou a Mallorca com en diuen de la pedra en...