David Jou
Que la llum sigui pols, impalpables corpuscles
llançats veloçment per l’espai,
o sigui petites onades que van a trencar
a les platges secretes dels ulls,
o sigui, alhora, corpuscles i ones,
evoco
hores de fosca amb només un sol raig.
Prismes, pantalles i lents i miralls,
vidres i líquids!: un món transparent,
brillant,
per fer comprensible a la ment l’evident als sentits
—als ulls la claror, la calor a la pell.
Ah, teories:
xarxes que ens lliguen al món i ens el fan creure nostre!
—comprendre, vol dir posseir?:
o què pretenem quan l’amor per la llum
ens porta a tancar-nos en cambres ben fosques
a fer mil mesures i càlculs
mentre fuig, sobre els camps, l’esplendor de la tarda?
Joc d’ombres (Barcelona: Columna, 1988), reproduït a Paraula encesa. Antologia de poesia catalana
dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)

Comentaris recents
dir amén a tot
Aquesta ja l'havíem vista: https://rodamots.ca...
dir amén a tot
Escolanet d'amén, al País Valencià, diguem a qu...
guatlla
Al País Valencià, almenys a les comarques de la ...
guatlla
Aquell baix llatí "quaquĭla", per força paraula...
garrofa [2]
Una de les obres més populars d'en Frederic Soler...