Bufar i fer ampolles

Una altra ocupació mil·lenària ha concebut una de les dites que es conserven més vives i actuals a casa nostra: bufar i fer ampolles. Aquesta expressió s’empra per indicar la facilitat amb què una persona fa una determinada cosa. La frase sencera acostuma a ser: «Això és bufar i fer ampolles», que a la vegada implica un sentit de senzillesa a l’acció que es du a terme.

L’origen de la dita és evidentment l’ofici de vidrier, del qual el treball més simple era el de fer ampolles.

Des del segle II aC a la Xina i a Egipte ja fabricaven ampolles pel sistema de bufament. Aquesta tècnica, que encara s’utilitza per fer objectes artesans, consisteix a bufar amb la boca per un tub d’entre 1,20 i 1,50 metres de llargada, a l’extrem del qual hi ha una bola de vidre en estat pastós, i posar-lo tot seguit en un motlle fins aconseguir un perfecte emmotllament a les seves parets. Immediatament es fa girar el tub en un moviment ascendent i s’acaba així el coll de l’ampolla.

Segons sembla, aquest sistema de bufament va començar a Síria, d’on va passar a Itàlia durant el segle I de la nostra era, i va revolucionar d’una manera definitiva la indústria del vidre.

També en algunes ocasions es diu: «No tot és bufar i fer ampolles», amb la qual es vol indicar la gran diferència que hi ha entre allò que hom pensa i el que és en realitat, o bé que les coses no s’aconsegueixen sense dificultats.

Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 114

Torneu a bufar i fer ampolles

Mot relacionat