El català, la mare de totes les llengües

 

Antoni Dalmau

 

Ara va de broma, i ens hem de situar en el darrer quart del segle XIX. Un jove català, Artur Cuyàs, que col·laborava en la singular revista mensual La Llumanera de Nova York, va reprendre la tasca, que ja tenia alguns precedents divertits, de «demostrar» que el català era la «mare» de totes les llengües. En efecte, mireu si no l’evident musicalitat xinesa d’una frase com ara «Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son»; o la sonoritat germànica d’aquesta: «Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen»; o bé la cèlebre dita «llatina» que proclama que «Avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l’àvia sua», una frase que té la prodigiosa qualitat de demostrar que el català és la «mare» de la seva pròpia llengua mare!

Això només en són uns petits exemples. Però vet aquí que el mateix Cuyàs, i a la mateixa revista, va publicar el gener de 1875 un poema titulat «La llengua anglesa. Carta d’un pagès arribat a Nova York a un company seu a Catalunya» i del qual reproduïm aquest extracte:

Estimat company i amic,
a Nova York he arribat,
i tot just he descansat
aquesta carta t’escric.
(…) Però, noi, los ianquis tenen
una manera tal de parlar,
que jo no em puc explicar
com ells mateixos s’entenen.
(…) Explicar-me jo no puc
(i saps que no sóc cap plepa)
que del pebre en diguen Pepa,
i d’una cuinera, cuc.
Corn se diu lo blat de moro,
sombret és un tros de pa,
i en compte de dir demà
se diu en anglès tu, moro.
Diuen bota a la mantega
i per dir jo se diu ai!,
lo qual m’omple el cor d’esglai
puix sembla que algú gemega.
Escura’l vol dir esquirol,
per dir mitja es diu que es toquin,
no fumin es diu no es moquin,
i del carbó en diuen col.
La mare diuen que és moda,
però la gran moda, és l’àvia,
i la família és tan sàvia
que el germà diuen que broda.
Si a una noia malalteta
te li acostes molt humil
preguntant ¿que duia fil?
Ella et contestarà: beta.
Com més disbarats els digues
més t’entendran, de segur.
Per dir dos has de dir tu,
i per dir números, figues.
i tot pel mateix estil.
Cinc és l’aigüera, ja ho sents;
per dir quartos digues cents,
i per dir un molí, mil.
Sols una cosa, Jeroni,
trobo jo en aquest llenguatge
ben dita i és ¡mal viatge!
que al diner se diu dimoni.

Antoni Dalmau, Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2010)