Sobre les Memòries: un aire de joc i una bonhomia burlesca

Anna Maria Gil

El 5 de març de 1954, Josep Maria de Sagarra fa 60 anys. Li organitzen un homenatge multitudinari al Teatre Romea i un gran sopar. Sembla un acomiadament. Des del 1913, quan va guanyar l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Joan de l’ós, la seva producció ha estat impressionant. Ja és temps de jubilar-se. Però, el prolífic i popular escriptor encara guarda dos asos a la màniga: La ferida lluminosa i les Memòries. Ho havia provat quasi bé tot –poesía lírica, religiosa, dramàtica, èpica, satírica, cançó, assaig, novel·la, article periodístic, teatre, traducció– i ara es jugava la pell amb les Memòries, escrites per commemorar el centenari del naixement del pare, Ferran de Sagarra i de Siscar de l’Espagnol i de Montoliu, d’antiga i noble sang rural.

La família paterna el va acusar de no haver aprofundit en el llinatge. Tampoc ho pretenia: segons diu Miquel Batllori al pròleg de la present reedició, “ell va servar sempre una certa vanitat dels seus quatre quarts d’antiga aristocràcia, però era massa Castellarnau per a prendre-s’ho seriosament”. Cert: la branca materna, amb personatges com el rector Castellarnau, que es burlava innocentment de papes, reis i pares generals de la seva Companyia de Jesús, pesa molt en el memorialista, capaç de fer la caricacura de parents, amics, coneguts i saludats –en paraules del biògraf Lluís Permanyer– sense fel i amb una mica de mel. Amb un aire de joc i una bonhomia burlesca.

Si hem de creure Nèstor Luján, Josep Maria de Sagarra ha estat un dels ciutadans més civilitzats de Barcelona. Durant els cinquanta anys que es va dedicar a viure apassionadament el món quotidià de la ciutat –assenyala el director de Destino–, no se li va refredar mai la sang a les venes ni va parpellejar esguardant el sot de la literatura de l’esperit llatí i de la civilització eterna. I és aquesta visió aristocràtica, humanista i popular que projecta en les Memòries: vint-i-cinc anys de vida fàcil, de seduccions literàries i alegries professionals emmarcats per la desfeta colonial espanyola i la primera guerra europea. Un primer volum mogut i pintoresc que Sagarra volia ampliar amb una segona part de clarobscurs més dramàtics, propícia al comentari i la reflexió i més difícil de redactar.

No va poder ser: l’escriptor va morir el 1961 en circumstàncies amargues. Això no obstant, la imatge que compta és la d’un home, parafrasejant Fuster, encantat de la vida. De la seva vida. És la imatge saludable d’un home jovial. I d’un escriptor de raça que omple sense fatiga ni temor, amb comoditat (va emprar tres dies en el capítol d’Ariel i Caliban, dedicat als anys d’universitat), quasi vuit-centes pàgines de fets diversos (com ara les còmiques vicissituds de la campanya electoral de Valls i Taberner), personatges il·lustres (Maragall, Carner, Riba, Juan Ramón, Unamuno, Rubén Darío, Ortega, Gómez de la Serna, Pujols), i ambients molt vius (el ministre d’educació Jesús Rubio li va donar la Gran Cruz commogut per la descripció del Madrid de l’època d’estudiant de la carrera diplomàtica). A l’inici d’aquest volum, que va tenir una acollida sorprenent i va ser traduït al castellà l’any 1957 amb un pròleg de Camilo José Cela (“Aquest noi sembla que no ha entès el llibre ni qui sóc jo”), Sagarra diu: “No us presentaré res d’extraordinari”. Menteix.

Avui, 21 d’octubre del 1999