Albert Jané

Una vegada hi havia un escriptor que es deia Camil Labèrnia i que feia de negre. Fer de negre, en l’argot de l’ofici, vol dir escriure llibres que apareixen publicats amb el nom d’un altre, generalment un escriptor d’anomenada, o bé també, algun cop, una persona rica que es permet aquest gust. També havia escrit llibres que havien aparegut anònimament, i fins i tot va arribar a escriure, sempre per encàrrec, naturalment, un evangeli apòcrif apòcrif, l’Evangeli segons sant Andreu, que els de l’editorial van tenir la barra de fer passar com un més dels llibres que ara es coneixen amb el títol general d’Apòcrifs del Nou Testament, com si fos el text d’un antic manuscrit trobat per atzar en no se sabia ben bé quina biblioteca de l’Orient Mitjà. I es veu que sí, que se’n van vendre una colla d’exemplars, tant més que algú, escandalitzat, va denunciar la superxeria i va demanar, amb escarafalls inèdits i no homologats, que retiressin tots els exemplars de la circulació, i això va ser una propaganda, o una publicitat, per a dir-ho d’una manera políticament correcta, impagable: oli en un llum, negoci rodó. En Camil Labèrnia s’havia casat amb una dona molt atractiva, que es feia mirar de debò, i que es deia Marina Pratdelassà. Era, també, una dona molt temperamental (tot lliga), i ara i adés es permetia, amb aquella alegre desimboltura, alguna aventureta extraconjugal. Ell n’estava perfectament al corrent, era inevitable, però ho comportava resignadament, perquè n’estava molt enamorat i, tal com deia, la tenia por de perdre. Això causava una gran sorpresa a tots aquells que li ho havien sentit dir. La tenia por de perdre? Volia dir que tenia por de perdre-la? Sí, naturalment, és clar que volia dir això. Però el mestre Pompeu Fabra diu clarament en una de les seves gramàtiques que hi ha verbs dels quals depèn un infinitiu que tenen la propietat d’atreure’s el pronom feble que és el complement d’aquest infinitiu. Com quan diem, per exemple, Sol, solet, vine’m a veure (i no vine a veure’m) que tinc fred, o bé Ai, amor meu, baixa’m a obrir (Sota de l’om), o bé Torna-m’ho a dir, en lloc de Torna a dir-m’ho, que és una cosa que no diu ningú. Un dia que, tot passejant per la Rambla, en parlava amb dos amics, l’Àngel Seguí, que era d’Agullana, i en Pere Mirambell, que era del Rebato, però empadronat a Olesa, i que en Camil Labèrnia els intentava convèncer de la propietat gramatical d’aquella frase seva, La tinc por de perdre, l’Àngel Seguí va recordar que no feia gaire havia vist el seu vell amic Crescenci Puig Santamaria, que havia conegut fent el soldat a Garriguella, a l’Alt Empordà, més amunt de Figueres, entre Peralada i Vilajuïga, i que era d’un poblet del Bages, on encara feia de pagès (també havia fet de barber, i va ser qui va pelar al zero tots els reclutes de la companyia, en el moment d’incorporar-se, però això ja ho havia deixat córrer), i aquest Crescenci, parlant de l’herba del seu hortet, havia dit clarament que la passaven a tallar. No que passaven a tallar-la sinó que la passaven a tallar, com la tinc por de perdre. Ja se sap: no n’hi ha prou, de mirar la gramàtica, s’ha d’escoltar com parla la gent, especialment la gent del poble, que fan servir encara un llenguatge espontani, castís i genuí, no contaminat. Però a en Pere Mirambell aquella conversa filològica ja li començava a tocar el voraviu, i aprofitant que passaven davant la pizzeria Antonello (nom que en Camil Labèrnia va fer observar que era un nom italià i que s’havia de pronunciar no amb l palatal sinó amb l geminada, com el seu nom mateix, Camil Labèrnia), la va fer derivar, la conversa, cap a un terreny no filològic i va dir: «M’han dit que en aquesta pizzeria fan unes pizzes molt bones. Qualsevol dia en vindrem a menjar una.»

ℵ

Una vegada, al gran casal de la Bastida, que es pot dir que és un ver microcosmos (tenen capella i tot), hi havia un fantasma que era molt net i curiós. Sempre anava amb el llençol immaculat, impecable. I és que se’l canviava sovint. El dia que hi havia bugada, normalment el dissabte, es posava a l’aguait, i així que les bugaderes badaven una mica explicant les xafarderies habituals, que si el fadristern, destinat a ser capellà segons la consuetud de la casa, bufava cullera més que no pas l’hereu, que si la mestressa es mirava el mosso més jove amb una mirada massa lànguida, que si el pastor i aquella minyona amb qui s’havia casat de poc havien fet pasqua abans de rams, ja els havia hàbilment sostret un magnífic llençol, acabat de rentar i, doncs, net com una patena. Les bugaderes solien dir, resignades, que a cada bugada es perd un llençol.

ℵ

Una vegada, van fer córrer que en Joaquim Salallacera, que era silenciós de mena, potser perquè tenia molta vida interior, s’havia fet de la Trapa. I abans de comprovar i d’assegurar-se de la veracitat de la notícia, volem dir, de comprovar la veracitat de la notícia i d’assegurar-se’n (allò del règim verbal del dimoni, que no s’hi pensa mai), tothom, precipitadament, amb aquella alegria, es va llançar a fer tota mena de suposicions: que si s’havia tornat sord de cop i, doncs, tant per tant, valia més viure en un món de silenci, que si la Josefina dels braços de serp li havia dit que no (també m’ho ha dit a mi, que no, i no diré pas que m’hagi quedat tan tranquil, això sí que no, però mai no m’ha passat pel nucli central de la cantimplora una decisió com aquesta), que si li reclamaven la devolució d’un dos per cent que qui sap si hauria percebut d’una manera suposadament no del tot legal, que si s’havia desenganyat d’aquest món de macacos i de titís i de les seves misèries inherents… Què sé jo, les coses que van arribar a dir. Però després va resultar que no era veritat, que la notícia no tenia cap fonament. En Joaquim Salallacera, tot simplement, havia passat una temporadeta de meditació pseudo-transcendental en no se sap ben bé quin antic santuari de la muntanya (del Ripollès, del Berguedà o potser del Solsonès), i n’havia tornat, segons va declarar ell mateix, amb més ganes de trempar i riure que mai.

Albert Jané, El contrapunt dels decasíl·labs (Barcelona: Llengua Nacional, 2013)