esbandir v

Definició

1  Treure, dissoldre, amb aigua clara el sabó d’alguna cosa ensabonada.

Esbandir la roba, els plats. Esbandeix-li els cabells.

De seguida acabaré de banyar-me, només em falta esbandir-me.

2  (fig. i col·loq.)  Treure’s del damunt, desempallegar-se.

No veig la manera d’esbandir-me aquesta feina tan molesta.

Aquell individu és un pesat: esbandeix-te’l d’una vegada.

Usos

  • El vell matalasser
    duu núvols per bufanda:
    bé els esbandirà el sol
    que té sota la màniga.

    Maria Mercè Marçal, «Estrelles baixes, veles altes», Cau de llunes (1977)