A la Terra Alta, el record de la Batalla de l’Ebre ha estat, per força, dolorosament present durant tots aquests anys, tant en la memòria viva de les persones que la van patir —i que en contaven i no acabaven en les llargues vetlles d’hivern de la postguerra, a la claror trista d’un llumet d’oli a causa de les restriccions—, o en els llocs materials —trinxeres evacuades precipitadament, amb tot el material abandonat, bombes que desenterrava la rella dels llauradors i que calia fer explotar contra un marge, això si no esclataven abans, en el moment d’ensopegar-hi, amb el perill que suposava.

Carme Meix, «Escenaris de la Batalla de l’Ebre» (Avui, 3 de febrer del 2003)

Un camperol de fonda rella altiva
tocarà fons, com un vaixell, un dia,
i obrirà un món quiet, estupefacte,
un món de pols acumulada, greu,
secretament arraulit, subterrani,
com agrupat vora uns morts des de segles,
i aquest serà el món meu i el dels meus.

Vicent Andrés Estellés, Ora marítima, XIX (1964)