Amb tot, no s’atreví a contradir ni a protestar obertament. Coneixia sa muller i sabia que, com tots els mansos i resignats de consuetud, era capaç de covar en silenci i durant anys ses contrarietats, però que el dia que acabava la paciència, l’esclat era viu i prenia proporcions. I ell els temia, aquells esclats: era feble i covard, amb tota la feblesa i covardia del ser inactiu; se sentia en fals davant d’ella, mancat d’enginy per a convèncer-la quan s’amorrava a una idea, i mancat de fortalesa i decisió per a blegar-la quan pujava al punt de dalt.

Solitud (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1905]), pàg. 70