tic m

Definició

1  Moviment convulsiu habitual de certs músculs, especialment de la cara.

2  (fig.)  Habitud inconscient en la manera d’expressar-se d’algú, en la parla, el gest.

Té el tic d’arrodonir totes les seves frases amb un «veritat?».

Etimologia

D’origen onomatopeic, expressiu d’un moviment brusc o un so sec, aplicat per extensió a tot gest ràpid i repetitiu.

Usos

  • La independència crítica de [Julià] Guillamon és inqüestionable, i la rellevància dels seus articles hauria d’estar fora de discussió. Però tot això no compta: la seva percepció de la literatura molesta, i se l’ha de fer fora. ¿Sabien vostès que la Revolució Cultural de Mao Zedong va començar amb una discussió als diaris sobre una crítica literària? Les maneres expeditives, jovenívoles i d’aparença avantguardista que per aquí es prodiguen amaguen tics totalitaris, directament dirigits contra el pensament crític. Així van alguns fent bullir l’olla.

    Manel Ollé, «Els escriptors de més» (Avui, 17 de setembre del 2003)
  • Era la guerra i la Mundeta Ventura havia cregut que el seu home havia mort en un bombardeig i, tota sola, va recórrer hospitals per veure si trobava el cadàver d’en Joan Claret. La Sílvia va néixer al cap de cinc mesos d’aquest esglai, per l’agost de 1938, i molta gent va dir, voleu dir que no és esguerrada?, perquè la Sílvia movia els peus i les mans amb un tic molt estrany. A aquesta nena, li ha quedat la por al cos, va sentenciar l’àvia Ramona, que tot ho sabia. La primera paraula que va aprendre a dir la Sílvia, quan a penes tenia disset mesos, va ésser la nena té por.

    Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Tema de la setmana

Mots d’origen onomatopeic

Enllaços

Temes i etiquetes