Com que venia en Gonçal, la Patrícia es posà les mitges de gasa que li havien dut d’Andorra. Aixecà la cama, blanca com un glop de llet i plena de venetes que semblaven petits rius, i s’hi estirà la mitja. Quan la feia lliscar cap amunt sentí com una pessigolleta: un foradet, minúscul, que es convertia en carrera i baixava de pressa cap el peu. Les úniques mitges de gasa que tinc, va pensar, desolada. Però no se les va treure. «Diré a la Sixta si vol anar a l’Orxateria Valenciana a prendre xocolata desfeta.»

, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l’amor
        l’he cridada i venia
—tota era blanca com un glop de llet.
Visca l’amor que ella també es delia:
visca l’amor:
        la volia i l’he pres.

«Visca l’amor», dins El poema de la rosa als llavis (Barcelona: Llibreria Nacional Catalana, 1923)