En cas de necessitar-ho, només feia dues passes cap a la cambra de bany, des d’on podia sentir la remor del televisor i de les converses del menjador, i tan aviat com havia alleugerit el cos, es tancava a la seva cambra, un reducte esquifit i interior de cinc pams escassos d’amplada, que tenia la llargada justa per entaforar-hi una llitotxa que anava de paret a paret. Una vella cadira de boga al costat de la capçalera li feia de tauleta de nit. No hi cabia re més.

Josep Albanell, Xamfrà de tardor (Barcelona: Edicions 62, 1999)

Llavors em gitava en una llitotxa petita, i ella dalt d’un llit de fusta grossa i negra amb una màrfega de pellorfes de dacsa seca i tres matalassos de llana d’ovella, i per a pujar havies de servir-te d’un banquet de fusta i amb prou feines podies arribar-hi.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976)