Crònica mallorquina (fragment)
Com evocaves Barcelona, aquella
de l’any cinquanta-cinc, aquell diumenge,
amb la teua muller, i sense un cèntim,
aquell diumenge de febrer, humil,
aquell fred pels carrers de la ciutat
terriblement estranya, on els teus versos
varen trobar obertes tantes portes,
i no tenies tu cap porta
on cridar; i evocaves Barcelona,
aquell cinquanta-sis, les mesurades,
doctes paraules, refusant la fúria,
recomanant fredor o bé distància,
aquell pudor o castedat inhòspita,
totes les cases amb estores grosses,
es parlava en veu baixa, gran silenci,
tu retenies les paraules, la
bruta alegria de crear i viure;
el teu desistiment, quan et va rebre,
aquell crepuscle, Salvador Espriu,
un moment únic en la teua vida,
i recobrares energia i fúria.
Ah, Salvador Espriu, com et recorde!
La delicada comprensió, l’amable
comprensió, l’home que lluita
feroçment amb el mot i amb el misteri.
No ens coneguérem; ens reconeguérem
pels senyals de la mort, pels seus arraps,
per la blancor de les parets o pel
cruixit d’alguna fusta en algun lloc.
Vicent Andrés Estellés, «Crònica mallorquina» (1968), dins Vaixell de vidre. Obra completa 8 (València: Tres i Quatre, 1983), pàg. 53-54
Comentaris recents
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...
mossèn
La paraula mossèn la remeteu al ...
l’amo
El Louis Juanchich conreava quasi bé 4 ha de terr...