La casa, ara sí (fragment)

Vicent Andrés Estellés

Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

La casa és ja, per sempre, la casa del silenci.

Però no del silenci perquè haja mort algú:

és un altre silenci. No perquè dorm el fill:

és un altre silenci. És perquè el fill s’ha mort.

Tampoc és perquè s’haja mort el fill. És, potser,

perquè el fill està mort. I no és que estiga mort

ací, en aquesta casa, mort ací, entre nosaltres.

És, bruscament i simple, perquè el fill està mort.

O és, potser, perquè el cos que es féu l’estan desfent.

A la casa on es mor el fill, hi ha certs moments

que els pares ouen, muts de terror, el petit

caminar dels insectes per damunt del seu fill,

lents i misteriosos enrenous destructors

com d’uns grills llunyaníssims que canten nit i dia.

Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

Com el fil, com el fil que produí l’estam

i produí el bolquer, mentre la dona anava

fent i fent els bolquers, el fill anava fent-se

com un altre bolquer a les seues entranyes:

era un fil, era un fil que, potser, com el fil

que fan els cucs de seda pujava per tomellos

biològics, baixava i tornava a pujar,

feia camins finíssims d’estam i de silenci

de la condició tenaç de les arrels.

Com anava la dona consolidant-se, fent-se,

potser edificant-se definitivament

mentre dins del seu ventre anava fent-se el fill

i li anava agafant, com si fossen grapats

de fang, grapats de vida, potser la casa anava

adquirint consistència i volum, com un ventre.

Com un ventre la casa adquiria volum,

i era el fill, era el fill el que prenia cos:

era el fill, i amb el fill tot adquiria forma.

Com un bolquer, la casa es va omplir amb el fill.

Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

Com el bolquer humil, com el bolquer gastat,

com el bolquer suat i brut i en algun lloc

esfilassat pel fill, que no el va amortallar

per això, per gastat, per suat i per brut;

com el bolquer que duia al moment de morir

i va embrutar el fill amb les seus salives

darreres, amb la seua orina i certes coses

del moment de la mort, s’hi sent ara la casa:

com un bolquer humil, com el bolquer de cada

dia, com el bolquer que duia en el moment

de morir-se, gastat i suat i trencat,

que se li va llevar per tal d’amortallar-lo

amb una roba nova i dubtosament digna.

Després de certes coses s’ha de tornar a casa.

Fragment de «La casa, ara sí», dins el recull La nit, reproduït a 

Recomane tenebres. Obra completa 1 (València: Eliseu Climent, editor, 1972)