L’enterrament del gorrió

 

Llorenç Villalonga

 

Record amb particular encís l’enterrament d’un gorrió dins una d’aquelles cavernes romanes o moresques del peu del campanar. Na Coloma el trobà entabanat i per reanimar-lo acudírem als remeis heroics: atipat a força de pa mullat el matàrem a l’acte. Aleshores, com si haguéssim estat metges de bon de veres, cadascú començà a donar la culpa a l’altre. Na Coloma, però, ordenà que era més escaient enterrar-lo en sagrat, cosa que ens entusiasmà a tots. Ella actuaria de capellà i amb molta d’inconseqüència la coronàrem de flors i li obrírem el cos del vestit com una bacant. Després la descalçàrem com una penitent. A en Joanet li traguérem la camisa i així, mig nu, decretàrem que seria l’escolà. Jo faria d’enterrador i em pintaren mostatxos caiguts cap avall, en signe de tristesa. Arreplegàrem quatre geranis per adornar el cadàver i un pic depositat dins la caverna funerària, la tapàrem amb una pedra i entonàrem els càntics que consideràvem de ritual, acompanyats del soroll de les cigales excitades pel sol implacable. Nosaltres també ens anàvem excitant a fi d’expressar un dolor convenient i necessari.

La veritat és que mig en broma acabàrem per plorar i per riure de les nostres llàgrimes. Com Sòcrates descobrí la raó a Atenes, jo vaig descobrir aquell jorn la ironia a la plaça de Bearn, entre migdia i vespres, sota el sol d’agost. L’espectacle era burlesc i lamentable. Na Colometa s’estirava els cabells bellíssims i xisclava com una boja imitant el combat de les bearneses als enterraments familiars:

—¡Cridau i plorau, germanes, que no el veurem mai pus! ¡Ai, que sa seva animeta ens ha deixat per a sempre! Dóna records a sa padrina, i a aquell germanet meu que morí de ses febres, i al sen Nicolau, que robava gallines, i al sen Tià gató, que es bevia ses botelles senceres de vi i que quan estava gat tupava sa dona… ¡Plorau tots, veïnats i veïnades! Capellans i bisbes, cantau responsos i esquitau-nos amb aigua beneïda, com si esquitàssiu una vinya amb solfat… ¡Ai, que es nostre dolor no tendrà mai fi, que l’hem perdut per a sempre!

Els plors derivaven en rialles, la reverència en sarcasme, la sinceritat dels sentiments en comèdia que desembocava, altra vegada, en sinceritat. Així s’exercitaven, alternativament, totes les potències de l’ànima, es lliuraven totes les energies, bones i dolentes, i s’arribava per esgotament a la beatitud de què ens parlen els místics.

Llorenç Villalonga, Les fures (1967)