Un dia va presentar-se al castell un xicot d’uns trenta anys, d’esquifida figura. Tenia la mirada estràbica i, si et parlava, semblava que s’adrecés a un altre. Era el tinent Caseres, d’Artilleria. Quan va començar l’operació manava una bateria de quatre peces, però havia perdut contacte amb tres dels canons i anava amb el que li quedava. Va venir a la Brigada a oferir-se per tal de no estar inactiu mentre no recobrés la seva unitat completa, amb la qual s’hauria de presentar a la seva comandància. Talment com si en Caseres s’hagués establert pel seu compte, duia el canó remolcat a un camió al qual traslladava totes les municions, la cuina i la intendència. L’Arnau va preguntar-li quina era la seva qualitat com a tirador i, molt seriós, va afirmar:
   —On poso l’ull, poso la bala.
   Vam esclafir a riure tots, davant d’ell mateix. I en Quiñones va dir-li:
   —Doncs, noi, bombardejaràs la rereguarda!
   No va ofendre’s, el tinent Caseres. I va venir infatigablement cada dia, a veure si teníem alguna cosa per bombardejar. En Quiñones se’n desempallegava amb un sec:
   —Torneu demà! —com si digués: «Que és pesat, aquest tipus!»
   Un dia vaig fer una entremaliadura. En Quiñones amb en Genachte i l’Arnau, havien sortit amb els cotxes cap a la Divisió. Jo havia quedat al cap de la Brigada, amb una provisionalitat d’hores. En aquells moments em van telefonar d’un observatori dient que havia arribat un tren de càrrega a l’estació de Caldearenas, en poder dels feixistes, i la crida telefònica va succeir-se amb la d’en Caseres, que em demanava si hi havia alguna cosa bombardejable.
   —Podries disparar damunt Caldearenas? Hi ha arribat un tren.
   —Sí, és clar! Puc disparar? —va preguntar-me amb una barreja de crit i xiscle.
   Vaig sentir que penjava l’aparell i en uns moments el canó —el tenia al mig d’un camp, darrera el castell, i semblava que hi pasturés— disparava furiós.
   Va ser sensacional! M’ho deien de l’observatori i em semblava una fantasia que respongués a una confabulació de tots. Amb el primer dispar va fer volar la locomotora; amb el segon, l’estació; amb el tercer, va calar foc a l’Ajuntament…
   Va engegar vuit projectils, i cada un va fer un estropici enorme.
   Després en Quiñones va renyar-me molt fort i deia que no es podia avenir que jo, tan gran, volgués jugar a canons. L’endemà vam passar tot el dia encauats, amb un xivato damunt que cercava l’emplaçament de la peça. Jo, a més, encauat en el meu avergonyiment.
   I al cap d’uns dies, en Caseres em deia, desolat, mostrant-me un diari:
   —Has llegit el comunicat? Diu que després d’una intensa preparació artillera hem destrossat l’estació de Caldearenas i els combois que hi havia. Intensa! Intensa! —repetia—. Si només vaig fer vuit dispars!

• Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada mixta (Barcelona: Proa, 1999 [1943]), pàg. 128-130