Josep Maria Llompart
Hi ha mots,
sobretot si són topònims,
que us velluten la boca de melassa
com si fossin mansois i suburbans
caramels de cafè amb llet.
Heus ací (posem per cas) Coma-lo-forno.
Dessota cada «o» hi ha un balneari
ple d’humitat com una vella estampa,
amb tot de noies
vieneses i tuberculoses,
o qui sap si una donzella druida
que canta l’ària de Bellini
enmig d’un devessall de flors boscanes.
Estimeu els topònims
—quin goig de dir «topònim»—,
rabegeu-vos
dins la saba i el suc dels bells topònims.
Somiareu geleres
i cels ennuvolats, i antigues gestes,
i pirineus, i estanys, i mossèn cinto
verdaguer, i la petja del diable,
i boix grèvol, nadals, un almogàver,
i direu algun mot en aranès.
Creieu-me:
sigueu civils, civilitzats, ben casolans.
Pronuncieu,
vora la llar dels avis,
amb molta nit, l’esposa, la fillada,
les tendres figuretes del pessebre,
plens de beat enyor, Coma-lo-forno
(3.032 metres).
Potser aconseguireu
oblidar dolçament moltes coses.
Josep Maria Llompart, La Terra d’Argensa (1972)
Comentaris recents
cara de pomes agres
No és l'única variant amb fruites perquè també...
cara de pomes agres
Arran de "pomes agres" he recordat que l'escriptor...
tant li fa naps com cols
També hi ha l'expressió "que si naps, que si col...
en ser negre, botifarra
Això del pintor aquell que està començant un qu...
en ser negre, botifarra
"En ser negre, botifarra" veig que seria l'equival...