Josep Maria Espinàs: “Petites històries de juliols”

 

Juliol. Records d’haver arribat a un poble, caminant, i, després d’haver dinat en un bar o en una modesta fonda, bé o malament, això no importa, i llavors anar cap a un llit que m’han llogat en una casa vella. Sí, recordo que m’hi estiro i m’endormisco. Fa una calor espessa. 

Sento vagament un soroll de plats. No gaire lluny, algú renta els plats del dinar. És un soroll agradable, petit; hi ha vida allà fora.

Juliol. Hi ha una variant d’aquests records. He arribat a un poble, també a peu, i també fa calor. Però no trobo on instal.lar-me. A l’únic cafè que hi ha, el meu dinar només pot ser una bossa de patates fregides i un gelat. Em diuen que si veig passar el municipal, que el cridi. Ell té una casa que està buida. M’assec al pedrís que hi ha a la façana del bar. Incòmode. No puc endormiscar-me del tot. Més enllà hi ha un gos ajagut a l’ombra. Dorm.

Juliol. Tinc 5 anys, sóc a Argentona, a la casa de l’avi. Després de dinar, la mare em diu que no surti al jardí. ¿Encara que els arbres facin ombra? Encara que els arbres facin ombra. Llavors pujo l’escala, ella va darrere meu. Quan ja som a l’habitació, ella em diu que em tregui les sabates, i me les trec tal com em diu. Em fa un petó quan m’he estirat al llit i tanca els finestrons perquè no entri el ressol a dins de l’habitació. Agafo el son instantani dels 5 anys.

Juliol. Pel carrer de Consell de Cent passen molts cotxes i camions, van plens d’homes que criden. Tinc 9 anys i els cabells encara són una mica rossos. Els meus pares han mig tancat les persianes dels balcons i m’han dit que no les obri. Per les escletxes veig unes banderes vermelles i negres, que alcen enlaire uns homes que també alcen fusells. Criden tots alhora. Mai havia sentit tan soroll al meu carrer.

Juliol. El juliol que ha començat aquest diumenge. El meu juliol número 80. Al carrer hi ha molt poca gent. La calor és espessa com en aquells juliols llunyans. No veig cap cotxe carrer enllà, hi ha un estrany silenci i caminar és agradable. Diumenge de juliol, com tants altres que ja ha esborrat discretament el temps. Penso, de camí cap a casa, que he d’escriure un article, i no tinc tema.

Miro com passa pel meu costat una parella jove, empenyent lentament un cotxet. A dins hi ha una criatura adormida que ha nascut fa molt poc.

El seu primer juliol.

Publicat a El Periódico de Catalunya el 4 de juliol del 2007