Gaspar Jaén: “Quan et torní a trobar després de moltes nits…”

 

GASPAR JAÉN

(Elx 1952)

 

Arquitecte i professor de la Universitat d’Alacant, Jaén encara no gaudeix d’un renom i d’una difusió proporcionals a la seva sòlida trajectòria poètica, iniciada amb Cadells de la fosca trencada (1976). El recurs del viatge real i imaginari, de tall elegíac, que vertebrava Cambra de mapes (1982), serà recuperat el 2003 a Territoris (reproduït aquí en la seva integritat), llarg poema escrit en ocasió del Mil·lenari de Catalunya on la consciència d’unitat de país és manifesta. «Quan et torní a trobar» (Fragments, 1991) destaca per la desinhibida naturalitat amb què s’hi expressa una relació homoeròtica masculina, en uns fluents alexandrins d’indubtable ascendència estellesiana. Precisament el poeta de Burjassot és el referent velat de l’estil classicista de Pòntiques (2000), i l’interlocutor directe d’Estellesiana (2007).

 

 

Quan et torní a trobar després de moltes nits
tot va ser diferent: els dos érem uns altres,
corsecats per l’hivern. Com si cap sol hi hagués
per damunt d’aquell camp que el teu cos alegrava,
per damunt d’aquells pins a l’eixida del poble
que vivien per mi. Un estel no era ja
la grua que portaves per a arrossegar cotxes,
cascavells muts als astres, un petit príncep mort
dins d’aquella granota, en el rostre de son,
brut de greix i cansera, en el cos jove i àgil
que havia estimat tant. Mes haguí d’enganyar-me:
era precís voler-te per a no sucumbir.

Et vas riure un moment i, amb tu, de nou van riure
universos d’estrelles com picarols d’hivern.
Tot fou, però, un miratge. ¿Ara on era la màgia?
L’espera fou inútil: tornaren les mentides,
una llarga agonia de peixos i d’ocells.
I, amb tot, per molt de temps, va continuar sobtant-me
un lleuger tremolor quan obria la bústia,
quan sonava el telèfon, aliats vans i pobres,
els únics que podien aproximar-me a tu.
Es quedà sense obrir una ampolla de ponxe,
no vas llegir poemes que per tu vaig escriure
ni a tenir vam tornar compartida la joia.
El teu cos va emmudir. No tornares a riure. 
 

Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys,
a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)