Els follets en la cultura popular

 

La creença en els follets està encara molt estesa per tota Catalunya, a Mallorca i a Eivissa. La gent, naturalment, té idees molt confuses sobre la vertadera naturalesa i manera d’esser d’aquest personatge mitològic. Hem interrogat sobre aquest punt molta gent de mentalitat primitiva, i no n’hem tret l’aigua clara. Gairebé tothom coincideix a creure que el follet és invisible o molt difícil de veure; la majoria opinen que el follet és una mena de dimonió (semblant al dimoni boiet de Mallorca i Menorca); però hi ha gent que creu que el follet és una espècie de gallina (Girona) o «una llei de gos» (com ens digué una dona del Pla d’Urgell). En el poble de Sant Feliu de Pallarols ens donaren una definició negativa, però expressiva, de la manera d’estar els follets: «el follet no jau, ni seu, ni està dret»; és difícil de pensar en quina posició deu estar si prescindim d’aquestes tres que són les normals, però aquesta mateixa vaguetat expressa molt bé la idea d’un ésser anormal, extraordinàriament bellugadís, impossible de trobar en una positura ferma i reposada.

La superstició referent als follets és viva principalment a la part septentrional de Catalunya, on la gent té notícies prou concretes sobre l’actuació de tal ésser invisible. Diuen que pren per habitatge determinades cases, mentres que en altres no hi entra per res. Generalment actua de nits, fent entremaliadures tals com estirar el tapament del llit de les dones, fer sorolls estranys pels panys de les portes, tirar grapats de terra dins les olles, trenar la clina dels cavalls i les cues dels animals de peu rodó en general (i diuen que fins i tot arriba a trenar els cabells de les dones mentres dormen), posar en desorde i enrenou les coses que troba al seu pas, etc. Però sembla que té l’obligació ineludible de tornar a posar en orde allò que ha desbaratat, i això fa que la manera d’escarmentar-lo i alliberar-se’n consisteix a posar un plat de mill o d’altra grana a l’escala, i ell en davallar el fa caure i escampa els grans, i es veu obligat a recollir-los tots; això el molesta molt i fa que deixi d’anar a fer les seves entremaliadures en aquella casa. Al Gironès diuen que la millor defensa contra els follets és ruixar d’aigua beneita el lloc per on sol fer de les seves.

En la revista «El Catllar» de Ripoll, n.º de 16 de juliol de 1921, trobam un resum de les activitats del follet segons les conten en el Ripollès, que coincideixen més o menys amb les creences de les altres comarques catalanes: «El follet és una mena d’esperit, a vegades inofensiu, altres vegades danyós, i que sempre sol fer coses estranyes, com per exemple trenar la cua de les eugues i vaques, i fins es conta que ha trenat la cabellera d’alguna dona. Quan és maligne, es fica a les corts o corrals, mata algun cap de bestiar i després que ha fet el mal, fuig amb tanta embranzida que aterra parets i alça teulades. Conten del follet que en les cases perjudicades d’anar hi (puix que no totes ho són), a vegades defora no fa fressa, ni tan sols es mouen les fulles dels arbres; en canvi, a dintre s’hi sent el xiuxejar, corredisses i terrabastall. També garroteja el bestiar, que, si són eugues o mules, s’hi tornen a coces, però quan la gent hi van i encenen llum (car sempre passa a la nit) no veuen res, i lo que és més estrany, el bestiar està en calma. Si en aquestes cases hi ha criades i se’n van al llit sense rentar els plats, quan dormen els hi encimbella damunt el cap. La vianda que troba, com fesols, blat de moro, farina, etc., si ho escampa, té l’obligació de collir-ho; però si ha escampat farina o gra molt petit, com mill, no ho pot arreplegar, perquè diuen que té les mans foradades, i allavors s’enfada i no hi torna. Sabent això, a les cases que hi va, per escarmentar-lo, posen damunt la taula un plat de mill o farina, i no podent-ho collir, senten com obre i tanca portes i ho sarsaneja tot; allavors la gent li diuen fàstics i que marxi, responent ell fent rialles i més rialles com un ximplet; però a l’últim se’n va i no hi torna més». En el «Butlletí de Dialectologia Catalana», XV, 31-34, Joan Amades dóna també notícies interessants sobre els follets, coincidents, en gran part, amb les que ja hem donades.

A Mallorca i Eivissa, el concepte de follet és molt distint del que se’n té a la Catalunya continental. Les entremaliadures d’aquests a les illes són atribuïdes als dimonis boiets i als homonets de colzada; el follet (pronunciat fullet fins i tot en els pobles mallorquins que distingeixen la o àtona de la u) és un esperit diabòlic que certes persones duen damunt, generalment dins una bossa o sarró, i que està al servei del qui el duu i li confereix especials propietats màgiques, principalment la de poder fugir o descomparèixer misteriosament. A Eivissa diuen que el sarró on es porta el follet ha d’esser de pell de mostel o de gat, amb el pèl dedins. Conten que el qui duia follet, en veure’s perseguit o en perill, cridava: «Follet, vina a ajudar! Amic meu, ajuda!»; aleshores sortia el follet i el feia desaparèixer de dins les mans dels qui l’havien agafat o dels qui el perseguien. A Eivissa és creença vulgar que els qui donen follet, o sia, que confereixen les habilitats sobrenaturals indicades, són els capellans.

Font: Diccionari català-valencià-balear d’A.M. Alcover i F. de B. Moll, entrada follet