Al costat de totes les paraules mortes i sàvies que s’ha empescat la ciència per a anomenar idees abstractes i productes artificials, les paraules vives que s’ha empescat el poble per anomenar les plantes i les bèsties, els vents i les boires, i els accidents de la terra i del mar, tenen una lluïssor tan especial que, comparant-les amb les paraules sàvies, fan l’efecte d’un brillant de debò al costat d’un cul de got.

Josep M. de Sagarra, «La lliçó del mar i la muntanya» (La Publicitat, 1 d’octubre del 1922), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)

Entre l’esvalot de crits i riallades, la classe semblava un orgue de gats. En ple merder, es va obrir la porta i va aparèixer la directora, darrere les seues ulleres de cul de got. No calgué pas que ens digués re per fer-nos callar. Va avançar directe cap a la pissarra on era la senyoreta, i es van xiuxiuejar en veu baixa unes poques paraules. La senyoreta va passar la mirada pels pupitres fins que va trobar els meus ulls:
   —Sisplau, Bet. Vols sortir un moment amb la senyora directora?

Pep Coll, Què farem, què direm? (Barcelona: Cruïlla, 1989)