Definició
1 Fer tardar (un esdeveniment).
Atarden deliberadament la inauguració de la nova estació.
2 Estar-se en un lloc fins tard, entretenir-s’hi llarg temps.
Cada dia s’atarden al cafè fins a les dotze.
S’atarden a casa dels veïns fins a l’hora de sopar i després no tenen temps de fer els deures.
Etimologia
Usos
Per més ostentació que facis amb aquesta sola espelma
Amadeu Vidal i Bonafont, «Aniversari», dins Juny (Lleida: Pagès, 2012), pàg. 61
—sí, només una—, ser ric en futur no et permetrà
gaudir de cap renda perpètua, ni et donarà interessos.
Els béns efímers tenen el valor que tenen, momentani,
de gelat vora mar, de glop a la font entre falgueres.
El temps, gaudeix-lo perquè no podràs conservar-lo.
Arruïna’t rient com el cirerer picotejat pels pardals, de-
vasta l’alegria el més lentament possible,
atarda’t a passar per on ja hi ha les meves petges,
mastega bé el pastís, assaboreix-ne el gust desconegut
avui que t’endinses per primer cop en un mes repetit.
Perquè no en perdis el compte, tindràs aniversaris.
Els regals són la pietosa maniobra de distracció
que fa una infermera en clavar-te una agulla.Un altre toc entenia el navegant en perduda mar,
Salvador Espriu, Final del laberint, XXIII (1955)
un ample so de festa per camins esglesiers,
com invitant-lo al prec senyorial,
als mots que cridarà la seva gran fatiga.
Però les ones rondinen al seu entorn,
el voltaven ullals del ca enfollit de l’aigua.
Sabia llunyans el repòs i la riba
i s’atarda molt en els perills del viatge.
Car sentia por del nom del no-res
i emplena el seu buit de tristos mancaments.
Per qui ha temut passar a la fosca claror,
diuen les campanes paraules de mort.
Tema de la setmana
Mots espigolats de poemes trobats ça i lla
Atardar-se en alguna activitat també pot tenir el sentit de fer-la durar, allargassar-la per a recrear s’hi, fins i tot per a rabejar-s’hi.
Una cançó eivissenca de Nadal diu
En sa seua dolentia
Herodes s’hi va atardar:
tots es minyonets que hi ‘via
de tres anys va fer matar…
“Les peres jovenetes”, del mestre Carner:
¡Ai la petita Ixena, voluble com l’amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l’oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!
Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l’olor que t’esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se’n va.
I quan el cel és d’or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d’ésser vivent,
l’esguard xipollejant en la llum infinita.
¡Ah si les albes roses i el branquillons d’abril
i el so de l’ocellada i el riu que s’adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil
que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s’atarda el sol per la vessant;
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre justes, dintre la boca d’un infant!