Definició
Arbret perennifoli de la família de les ericàcies, de branquillons vermellosos, fulles planes i coriàcies, oblongues i un xic serrades, i de flors blanques amb la corol·la en forma d’esquella, propi de la regió mediterrània, els fruits del qual són les cireres d’arboç (Arbutus unedo).
També: alborç (forma corrent en valencià, on també s’usen les variants alborça, a Alcoi, i boç, a la Marina, segons recull Eugeni S. Reig a El valencià de sempre).
Etimologia
Del llatí arbuteus, adjectiu corresponent a arbutum, nom de la cirereta, i arbutus, nom de l’arbust, a través del llatí vulgar arbuciu.
Usos
Els arboços són el mos més agradívol i complet que ens ofereix el nostre bosc, la nostra fruiteria silvestre, i es poden comparar a unes polposes i ensucrades fraules o maduixes tardorals, dels quals no convé abusar ja que ben madurs i en abundància poden assentar-se’ns malament, i fins i tot arribar a produir una no gaire agradable merla, puix contenen una certa quantitat d’alcohol (tal com indica el seu nom llatí: unedo, que significa ‘menjar-ne només un’). Se’ls ha de triar bé i paladejar-los un a un, com un do exquisit del bosc, i els sobrants es poden dur a casa per a fer una deliciosa melmelada o per confitar-los.
Joan Pellicer, Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes (Picanya: Edicions del Bullent, 2000), pàg. 32
Més dolç que l’alborç, diuen a Xàtiva amb gràcia i encert.Quan ve Nadal, la cançó del miracle
Josep M. de Sagarra, El poema de Nadal (1931)
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al noi de la Mare,
coses que vinguin del dintre del cor…
Tema de la setmana
Botànica del pessebre. Bon Nadal i fins l’any que ve!
Veig que l’Atles lingüístic només recull “llipoter” a Catalunya Nord, però em consta que també es diu a l’Alt Empordà (com a mínim a Vilabertran i Maçanet de Cabrenys). El fruit, la cirera d’arboç, allà es diu “llipota”. Anant un dia amb bicicleta pel Camí Natural de la Muga en companyia d’una empordanesa amb molt de caràcter, vam veure un panell informatiu, instal·lat pel Ministeri, que hi havia posat diners, sobre flora i fauna de la zona. Veient que hi havia una foto d’un arboç, l’empordanesa s’hi va acostar, encuriosida per saber si la llegenda parlava d’arboç o de llipoter. Quan no va veure ni l’un ni l’altre sinó “madroño”, va cridar indignada: “Madroño??!! Cómeme el coño!!!”
Per cert, a la vall de Llémena (i segurament a altres zones), el fruit es diu cirera de pastor, en comptes de l’estàndard cirera d’arboç.
Del seu fruit, a Eivissa en diem arboça o arboces.
Moltes gràcies pels mots d’aquesta setmana (i de totes les altres), pels fragments, deliciosos i instructius, pels enllaços… quantes sorpreses! Quantes coses que hem après. Tingueu unes bones festes i gaudiu d’un bon descans!